Quan era petit, sentia dir a casa que ‘alguna gent’ marxava a estiuejar. Aquella ‘alguna gent’ mai érem nosaltres. Poc a poc vaig entendre que això era cosa de rics. Durant la meva infantesa, la paraula vacances no va mai formar part del diccionari familiar. Estiuejar, encara menys. Aquelles llargues estades a indrets de muntanya o de mar per fugir de les calors de l’estiu, era privilegi exclusiu d’alguna gent. Amb el temps, però, això de les vacances es va democratitzar.
Va arribar aquell temps que, qui més qui menys, carregava el ‘850’ o l’R5 vermell fins al cap d’amunt i fugia a passar uns dies fora. Era com un succedani reduït d’aquell concepte molt més complert d’estiuejar. Una fotocòpia al 50%, vaja. Els càmpings i apartaments feien l’agost – mai millor dit – amb aquesta nova classe mitjana que mirava d’estirar el pressupost amb un difícil equilibri entre durada i lloc. En aquells moments, la idea predominant era la de refer-se, reposar. Cercar la tranquil·litat per tornar a la feina amb la pell ben colrada pel sol i les forces renovades.
Amb l’evolució va venir la globalització i alhora la fragmentació. La necessitat de repòs va estar substituïda per la de conèixer món. Al principi, ‘alguna gent’ (com sempre) i més endavant les multituds varen començar a aprofitar els dies de vacances per anar amunt i avall. La por a la reflexió implica la necessitat d’ocupar el temps amb noves experiències. Els avions deixen les seves esteles de contaminació per les transitades autopistes aèries. El cel cada cop més poblat i un xic menys blau. Països exòtics, indrets llunyans, tot és a l’abast d’un cop de vol. Viatges d’aventura, turisme cultural, ofertes ‘low cost’, safaris fotogràfics (o no), creuers de luxe (o no)… Els supermercats de l’oci ben assortits.
Amb la precarietat que s’ha instal·lat a àmplies capes de la societat, ara torna a haver-hi infants i joves que viuen en famílies on, qui pot marxa de vacances, és sempre ‘alguna gent’. Però la globalització econòmica ha generat ingents masses de turistes viatgers. Diguem que, avui en dia, hi ha molta gent arreu del món que forma aquest exèrcit ‘d’alguna gent’. I la bombolla s’ha anat inflant, fins al punt que correm el risc que esclati. S’ha començat a parlar del model de turisme que volem. Han aparegut conflictes entre la pressió del sector turístic i la convivència ciutadana. Altres sectors econòmics han vist com el turisme alterava ràpidament les condicions del mercat, posant en entredit els esquemes tradicional de funcionament.
És l’economia, amics. L’economia envaeix tots els racons de la nostra vida. El turisme, és 
un sector més, que està al servei del salvatge model econòmic neoliberal. No es tracta de facilitar les necessitats d’oci de les persones. I ara! Es tracta d’aconseguir beneficis com sigui. Quants més beneficis millor. Beneficis el més ràpidament possible. Hi ha llocs on ja no et serveixen un cafè perquè s’estimen més ocupar la taula amb turistes que faran un consum més elevat. El turisme víctima de la violència econòmica i botxí alhora de drets laborals, de consum, ciutadans, … I direm que ja sortim de la crisi. L’atur ha baixat un parell de mesos amb contractes precaris i d’això en diem creixement. Alimentem una economia, turisme inclòs, que no consolida res, que no afavoreix cap ciutat, ni cap país, ni cap territori. Només afavoreix els comptes de beneficis de grans companyies anònimes. A la resta les engrunes i … encara gràcies.
Repensar l’economia és una necessitat imperiosa. No és una qüestió d’economistes, ni d’empresaris, ni de polítics. És cosa de tots, perquè tots en som víctimes. Les platges, tan visitades pels turistes, està formada de molts granets de sorra…
By @fbrunes
La necessitat m’empeny a escriure, malgrat la incertesa de si seré capaç de fer-ho. Vagi doncs per endavant la més que probable brevetat del text o, fins i tot, la seva finalització sobtada. No és fàcil veure i escoltar les notícies, navegar per les xarxes socials, sentir paraules punyents de persones amigues, durant les darreres vint-i-quatre hores.
Sense arrels? De cap manera! Tots tenim arrels. I… al mateix temps, qui més qui menys, viu instal·lat en la sensació de desarrelament. Com aquella planta que ha vist erosionat el sòl fins percebre clarament el risc de ser arrencada per qualsevol ventada inesperada. No vivim permanentment amb l’ai al cor. Seria un mal viure. Però sí que transitem per viaranys d’incertesa, de dubte i de fragilitat. Un cop una brisa lleu o un potent bufarut ens hagi arrencat del nostre sòl, potser conservarem les nostres arrels, però ens caldrà cercar d’altres sòls on arrelar-nos, possiblement de forma transitòria. Desarrelament. Aquesta sensació generadora de conflictes dins i fora nostre.
