Voldria escriure

NOVull escriure. Fa dies que vull fer-ho. I no puc… No volen que parlem en català. De fet, no volen que parlem. No volen que decidim el nostre propi model de convivència. No volen que ens autogovernem. No volen que fixem lliurement la nostra solidaritat. Tampoc volen que votem. No volen que tinguem res diferent al que ells dicten. No volen que regalem flors. No volen que cantem. No volen que ens reunim. No volen que ens manifestem. No volen que debatem. No volen que siguem pacífics. No volen que siguem cívics. No volen que estiguem revoltats. No volen que dissentim, …

En definitiva, no volen que siguem. No volen que existim. Quan els altres et neguen l’existència, existir esdevé una petita heroïcitat quotidiana. A voltes, escriure esdevé un impossible. Per això, avui, en aquesta hora negra i trista, em cal manllevar les paraules al poeta que, generós, me les presta.

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

(Assaig de càntic en el TempleEl caminant i el mur, 1954 – Salvador Espriu)

By @fbrunes

 

Anuncis

Giragonses del turisme

tourismQuan era petit, sentia dir a casa que ‘alguna gent’ marxava a estiuejar. Aquella ‘alguna gent’ mai érem nosaltres. Poc a poc vaig entendre que això era cosa de rics. Durant la meva infantesa, la paraula vacances no va mai formar part del diccionari familiar. Estiuejar, encara menys. Aquelles llargues estades a indrets de muntanya o de mar per fugir de les calors de l’estiu, era privilegi exclusiu d’alguna gent. Amb el temps, però, això de les vacances es va democratitzar.

Va arribar aquell temps que, qui més qui menys, carregava el ‘850’ o l’R5 vermell fins al cap d’amunt i fugia a passar uns dies fora. Era com un succedani reduït d’aquell concepte molt més complert d’estiuejar. Una fotocòpia al 50%, vaja. Els càmpings i apartaments feien l’agost – mai millor dit – amb aquesta nova classe mitjana que mirava d’estirar el pressupost amb un difícil equilibri entre durada i lloc. En aquells moments, la idea predominant era la de refer-se, reposar. Cercar la tranquil·litat per tornar a la feina amb la pell ben colrada pel sol i les forces renovades.

Amb l’evolució va venir la globalització i alhora la fragmentació. La necessitat de repòs va estar substituïda per la de conèixer món. Al principi, ‘alguna gent’ (com sempre) i més endavant les multituds varen començar a aprofitar els dies de vacances per anar amunt i avall. La por a la reflexió implica la necessitat d’ocupar el temps amb noves experiències. Els avions deixen les seves esteles de contaminació per les transitades autopistes aèries. El cel cada cop més poblat i un xic menys blau. Països exòtics, indrets llunyans, tot és a l’abast d’un cop de vol. Viatges d’aventura, turisme cultural, ofertes ‘low cost’, safaris fotogràfics (o no), creuers de luxe (o no)… Els supermercats de l’oci ben assortits.

Amb la precarietat que s’ha instal·lat a àmplies capes de la societat, ara torna a haver-hi infants i joves que viuen en famílies on, qui pot marxa de vacances, és sempre ‘alguna gent’. Però la globalització econòmica ha generat ingents masses de turistes viatgers. Diguem que, avui en dia, hi ha molta gent arreu del món que forma aquest exèrcit ‘d’alguna gent’. I la bombolla s’ha anat inflant, fins al punt que correm el risc que esclati. S’ha començat a parlar del model de turisme que volem. Han aparegut conflictes entre la pressió del sector turístic i la convivència ciutadana. Altres sectors econòmics han vist com el turisme alterava ràpidament les condicions del mercat, posant en entredit els esquemes tradicional de funcionament.

És l’economia, amics. L’economia envaeix tots els racons de la nostra vida. El turisme, és touristun sector més, que està al servei del salvatge model econòmic neoliberal. No es tracta de facilitar les necessitats d’oci de les persones. I ara! Es tracta d’aconseguir beneficis com sigui. Quants més beneficis millor. Beneficis el més ràpidament possible. Hi ha llocs on ja no et serveixen un cafè perquè s’estimen més ocupar la taula amb turistes que faran un consum més elevat. El turisme víctima de la violència econòmica i botxí alhora de drets laborals, de consum, ciutadans, … I direm que ja sortim de la crisi. L’atur ha baixat un parell de mesos amb contractes precaris i d’això en diem creixement. Alimentem una economia, turisme inclòs, que no consolida res, que no afavoreix cap ciutat, ni cap país, ni cap territori. Només afavoreix els comptes de beneficis de grans companyies anònimes. A la resta les engrunes i … encara gràcies.

Repensar l’economia és una necessitat imperiosa. No és una qüestió d’economistes, ni d’empresaris, ni de polítics. És cosa de tots, perquè tots en som víctimes. Les platges, tan visitades pels turistes, està formada de molts granets de sorra…

By @fbrunes

Convivència i referéndum

tristLa necessitat m’empeny a escriure, malgrat la incertesa de si seré capaç de fer-ho. Vagi doncs per endavant la més que probable brevetat del text o, fins i tot, la seva finalització sobtada. No és fàcil veure i escoltar les notícies, navegar per les xarxes socials, sentir paraules punyents de persones amigues, durant les darreres vint-i-quatre hores.

Me’n faig creus! Vull atribuir als quilòmetres, a la distància i a la mala praxi de molts mitjans de comunicació el grau d’incomprensió que percebo. No d’una manera genèrica, sinó d’aquella que m’afecta personalment.  És molt més que incomprensió, és intolerància, és rebuig, és menyspreu, és insult, és… Com és possible que, persones assenyades i de bona voluntat, sacralitzin d’una manera tan exaltada la unitat d’un territori? No em sembla possible que es dramatitzi d’aquesta manera. Es parla de sang, d’armes, … de tot el que vulgueu. Sembla com si res fos tan sagrat com una determinada forma d’articular un Estat. Déu meu!

No vull entrar de cap manera a argumentar sobre la necessitat d’un referèndum que resolgui les dificultats de convivència entre bona part de les persones que vivim a Catalunya i la resta d’Espanya. He constatat per activa i per passiva que això, és del tot impossible. Els arguments no tenen mai resposta racional. Predomina la visceralitat, el fugir d’estudi o la cantarella de torn. Feta doncs aquesta ferma renúncia, només em resta tractar d’expressar el meu sentiment.

Sóc independentista, sí. Milito en un partit socialista i sobiranista (MES – Moviment d’Esquerres), sí. El motor principal de la meva vida és la recerca de la unitat, sí. No la uniformitat. La unitat que s’alimenta de les diversitats més profundes. El malestar que, des de fa set anys, milions de catalans expressem d’una manera ben evident, és quelcom que cal resoldre. Cal fer-ho, per respecte, per dignitat a les persones i als pobles. I, sobretot cal fer-ho, per millorar la convivència amb la resta de pobles d’Espanya (i del món, si voleu). El meu convenciment, profund i madurat, (tot i que, hi ha amics que el qualifiquen ben diferent), és que això només és possible cercant un model polític de relacions divers a l’actual. Una relació que sigui d’Estat a Estat, ja que la resta d’opcions són del tot inviables. No hauria de ser un drama per a ningú, però…

Ho he constatat més d’un cop, ho certifico als carrers cada dia. Des d’aquí, no hi ha odi. No perdem el somriure, però tampoc la revolta. Només demanem existir amb la nostra identitat plena, la nostra llengua, els nostres drets. Deu ser massa i per això ens insulteu. La convivència ha d’estar per sobre de l’organització política, però conviure exigeix la reciprocitat. I malgrat tot, seguirem…

By @fbrunes