L’esperit de Sant Jordi

roses_1Un any més la primavera ens apropa la festivitat de Sant Jordi. Patró d’una nació que viu moments especials, la festa d’enguany coincideix en diumenge. Personalment m’estimo més que sigui en dia feiner. M’agrada la festivitat de la laboriositat i el treball festiu. Crec que, en això no dec ser l’únic. També, pels que s’imposen l’obligació d’haver de venir de fora, els deu resultar incòmode i feixuc haver-ho de fer en dia no laborable. Sigui com sigui, no hi ha res a fer, el calendari mana.

Sempre, però aquest any especialment, la celebració d’aquesta diada em resulta tan entranyable com contrastant. Entranyable perquè és la nostra, la pròpia, aquella que millor defineix el tarannà del poble de Catalunya. Contrastant perquè posa de relleu una manera peculiar de fer i de ser, que xoca frontalment amb altres tipus de festa i amb altres formes de ser i de fer. Sant Jordi és un símbol, un dels més emblemàtics, de la identitat catalana que, com totes, es va construint al llarg de la història. No és doncs una caixa tancada, ben al contrari, la identitat es va configurant amb l’intercanvi, amb les relacions, amb el diàleg que es genera en el sí d’una terra, que ha estat sempre d’acollida. Sentir-se protagonista, participar d’aquesta construcció col·lectiva de la identitat catalana, és quelcom imprescindible, lloable i desitjable. Així s’ha construït aquesta nació no reconeguda per alguns, però més real que l’aire que respirem. Voler posar matusserament la grapa en el moll de l’os d’una tradició tan arrelada, només amb finalitats interessades i amb el risc d’atiar encara més l’enfrontament, és una opció del tot desencertada que provoca reaccions entre la indignació i la indiferència.

Deixant de banda polèmiques estèrils, centrem-nos en la celebració en ella mateixa. Una festa sense sang (ni que sigui de brau), sense espases (tret de la de Sant Jordi per matar el drac), sense autoritats, sense desfilades amb lluentons ni demostracions de grandesa. Una festa que la fa el poble i que sense ell no tindria cap mena de sentit. Una festa on el poder, el protocol i la magnificència, deixen l’espai a dos elements cabdals: la cultura i l’amor. Dos puntals d’un poble que s’expressen i es posen de manifest en la seva festa. La cultura que es destil·la dels llibres, escriptors, editors, llibreters, lectors i tota mena de protagonistes d’un univers cultural ric i fecund. L’amor que s’expressa en forma  deroses_2 present, llibre o rosa, cada cop amb menys connotacions patriarcals i sempre amb un esperit de relació, d’obertura, d’amistat i d’acolliment. Això és Sant Jordi, els carrers i places plenes de gent. No d’autoritats o càrrecs, sinó de gent, d’aquella que dia rere dia trobem a mercat i al barri, de la gent dels nostres pobles i ciutats, de la gent vinguda d’aquí i d’allà, de tota la gent. Sant Jordi són somriures, és joia, és il·lusió, és … recordar-nos els uns dels altres, fer-se més conscients que no estem sols, que tothom té algú que pensa quin llibre li agradarà o si s’estima més una rosa, i si ha de ser vermella o blanca.

Sant Jordi és la nostra festa. La de totes i tots aquells que s’identifiquen amb els valors que hi ha al darrera. No és un folklore. És la manifestació profunda de les arrels d’un poble, d’una nació on tothom qui vol integrar-s’hi, hi té cabuda. Perquè la cultura és universal com ho és també l’amor. No és una celebració provinciana o estrictament local. Ben al contrari, té les arrels ben endinsades en la terra catalana i, al mateix temps, ofereix uns valors tan universals com ho puguin arribar a ser la capacitat d’obertura del cor i la ment d’un home o d’una dona.

Bona diada de Sant Jordi a tothom!

By @fbrunes

Sembrar i recollir

cardoSembrem bombes i recollim morts. Sembrem odi i recollim més morts. Sembrem desigualtat i recollim amenaces. Sembrem intolerància i recollim menyspreu. Sembrem supèrbia i recollim odi. Sembrem joc brut i recollim violència. Sembrem persecució i recollim enfrontament. Sembrem imposició i recollim desobediència. Sembrem pobresa i recollim sang. Sembrem hegemonia i recollim dispersió. Sembrem mentides i recollim desconfiança. Sembrem absolutisme i recollim indiferència. Sembrem por i recollim lluita. Sembrem certeses i recollim incredulitats. Sembrem euros i recollim amargor. Sembrem verí i recollim mort. Sembrem cinisme i recollim rebel·lia. Sembrem esterilitat i recollim plors. Sembrem tancament i recollim implosió. Sembrem guerra i recollim encara més morts…

És possible que ens agradi viure en aquest sembrat. Fins i tot és possible que ens hi haguem acostumat. Encara més, pot ser que pensem que és normal, que no hi ha cap altra manera de viure. De sobreviure. Viure envoltats de fruits tan amargs, tan hostils, ens fa més forts. Més aptes per continuar sembrant i recollint. La llei de la selva. Qui és fort sobreviu i qui no… La vida és això, diuen uns. O menges o se’t mengen, diuen d’altres. I anem sembrant i recollint fruits letals per a la convivència. Anem fent el joc als grans sembradors, per tal que puguin continuar sembrant. I cada cop la collita és més abundosa, els fruits més enverinats i les seves punxes més afilades. Les fiblades ens enforteixen, els cops ens endureixen i la toxicitat ens immunitza. La vida és dura. La vida és una lluita. La vida és així…

Només uns quants sobreviuen, els més forts. I, com sobreviuen? El cor de la dona i de l’home, no està pensat per endurir-se, sinó per bategar. És un cor de carn, no de pedra. Un cor dissenyat amb una enorme capacitat d’estimar. És normal viure envoltats d’amargor? És inevitable tractar de sobreviure enmig d’una collita d’hostilitat? No hi ha alternativa a haver de viure ancorats en la desconfiança, la por i el recel? Fer-se fort és l’objectiu de la vida? De veritat, la vida és una lluita?

I si provem de sembrar unes altres llavors? Llavors que donin una collita menys llavorsagressiva per al cor de la humanitat. Llavors que facin possible un sembrat on l’home i la dona es facin veritablement forts. Enfortits per l’amor i no per la lluita. Endurits en l’art d’estimar i no d’odiar. Caldria canviar els sembradors principals? Potser sí. Però, la platja es nodreix d’infinitat de granets de sorra. El mar, s’omple gota a gota. Els viatges més llargs, comencen per un primer pas. I, el viatge de la vida, no pot ser només una dura cursa d’obstacles que ens posem nosaltres mateixos per fer-nos més difícil el camí. La biologia de l’home i de la dona està pensada per a la vida, no per a la mort. És un gran enginy relacional i no d’enfrontament. La nostra psique ens empeny vers la felicitat, no cap a l’amargor i la lluita. La nostra intel·ligència ens fa capaços de remar plegats en la direcció precisa de la plenitud.

En lloc d’anar a comprar les llavors al mercat, podríem provar de cercar-les dins del nostre cor. Allà dins, on hi regne el silenci i l’euro és un absolut desconegut, hi trobarem la llavor. Aquella llavor que sempre hi portem amagada. Una llavor que ens ha servit des del principi, ens és útil avui i ens servirà pel demà. I si provem de sembrar-la?

By @fbrunes

Les formes i el fons

formes_1Darrerament estem veient com es perden les formes. Ho constatem a diferents nivells: nacional, estatal, internacional. Potser, fins i tot se’ns fa palès de més a prop: al municipi, al barri, anant pel carrer. Hi ha gent que perd els papers. Es perden les formes de manera manifesta. Hauríem de ser capaços de guardar les formes, diuen alguns. Jo, en canvi, em faig dues preguntes: Per què? I el fons?

Què està passant amb el fons? Allà on hi ha l’arrel dels problemes, Allà baix, on s’hi amaguen els consensos, els acords, les regles del joc que caldria respectar. Aquell espai on s’hi ha escrit, amb tinta tènue i traços fràgils, les idees clau de la nostra convivència. Els fonaments, potser febles, que permeten construir. Els lligams que, com un fil de teranyina, teixeixen xarxes que ens preserven dels espais més foscos de la feblesa humana. Vincles que s’ancoren en els pilars bàsics que haurien de suportar el pes de la nostra vida col·lectiva. Tot un fons que, de prop o de lluny, configura el sòl per on trepitjar amb certa seguretat. Camins, tot just encetats, però que assenyalen unes direccions precises. Tot aquest substrat està somogut, desapareix, muta, trontolla, vacil·la o s’esfondra. Hi ha mar de fons!

 Què és tot aquest terratrèmol? Les crisis. Quines crisis? Totes les crisis. Sistèmiques i personals. Ètiques i econòmiques. Socials i individuals. Estructurals i conjunturals. Crisis que vestim amb disfresses diverses per tractar de no reconèixer-ne el seu veritable origen: la cobdícia humana. Trampes, subterfugis, corrupció, joc brut, males arts, intimidacions, violència i… tot el que vulgueu. Accions humanes que volen anorrear tot el que queda d’aquell fons amagat, però imprescindible. Tot plegat, amb un únic objectiu: el benefici del ‘jo’. Un ‘jo’ que cerca el guany, sovint immoral, de l’individu, el nucli familiar, passant pel partit polític, l’organització, l’empresa, el govern, l’estat,… Tot allò que atorga un suposat poder a qui no vol deixar-lo anar, per continuar sacsejant de valent els fonaments de la convivència lliure i pacífica.

Per què es perden, doncs, les formes? Per impotència. Perdre les formes seria desitjable d’evitar-ho. Però… Més enllà de la paraula malsonant, l’insult improductiu o la fina ironia, hi ha el fons que es remou. Ho fa, esperonat per personatges capaços de posar en perill la convivència i el futur de la humanitat, per tal de continuar remenant les cireres, en benefici del seu ‘jo’ particular, de la seva situació de privilegi i de poder. Ho fan, això sí, sense perdre les formes, ben pentinats, ancorats en la mentida i fentformes_3gal·la d’un cinisme de postgrau. Davant d’aquesta situació, mantenir les formes, seria l’expressió més genuïna de la hipocresia. Guardar les formes seria admetre la complicitat i reconèixer la derrota humiliant. Mantenir la cortesia seria una aproximació perillosa al suïcidi. Perdre les formes, acaba sent un exercici inofensiu. Simple dret a la rebequeria.

Però, escenificar la revolta davant les càmeres, no és suficient. Potser és necessari, però no suficient. Cal baixar més avall, allà on els fons trontollen. Assumir els riscos que això suposa. I, des d’allà, empènyer per enderrocar els murs que han de provocar un tal terrabastall que doni pas a un nou ordre. Uns nous fons que, relliguin allò aprofitable dels vells, per construir les noves bases d’una societat més justa, igualitària i humana. No és tasca d’un heroi, és una feina col·lectiva. Un mur no cau per l’impacte d’un eixelebrat, sinó bocí a bocí, en una tasca de petits, però nombrosos, ‘obrers’ que l’enderroquen pedra a pedra . Llavors, ja no caldrà perdre les formes, perquè el fons serà tan sòlid i ferm que cap ninot desaprensiu tindrà la capacitat de remoure’l.

By @fbrunes

%d bloggers like this: