La cordialitat

En època de bon temps, les excuses per no sortir a caminar s’esvaeixen com el fum. Cada cop resulta més difícil trobar una coartada per no fer el recomanat i recomanable exercici matinal. No queda doncs més remei que endossar-se la indumentària ‘ad hoc’ i sortir a caminar una estona. A fer salut! Com si la salut es fabriqués, però tant se val… En tot aquest ritual, hi ha una realitat que amb el temps he anat constatant. Es tracta de la cordialitat que impera fora de la ciutat. M’explico.

Tan bon punt s’abandona l’asfalt urbanita, sembla obrir-se un escenari diferent. No només pel paisatge. També per la forma de comportar-se les persones. Aquella indiferència que impera, gairebé de forma natural, entre les persones que ens creuem apressadament per les voreres de la ciutat, de sobte, és substituïda per una mena de cordialitat. La gent es saluda, les bicicletes demanen pas i donen les gràcies, la gent és més procliu a col·laborar que a competir, tot plegat sembla més amable. És l’ambient que impera també en les caminades per la muntanya, les travesses i les ascensions. La natura ens fa amables.

Possiblement la consciència de fragilitat de l’ésser humà, enfront la grandiositat de la natura, ens mena vers camins de major solidaritat entre nosaltres. L’enormitat de l’entorn ens porta a aferrar-nos a la petitesa dels altres, semblants a mi, enfront la magnificència que ens acull. Les diferències, tan accentuades a l’asfalt, semblen difuminar-se transitòriament a cel obert.

La cordialitat no és suficient, certament. Pot ser només una façana i res més. Però també pot ser la porta d’entrada. La salutació, més enllà de la pura cortesia, pot ser una invitació al diàleg. La comunicació i l’intercanvi amb l’altre; diferent a l’asfalt, però esdevingut proper a la terra polsosa; necessita sempre l’amabilitat d’una invitació. Requereix però a l’ensems el coratge de la trobada. L’encontre amb l’altre suposa sempre un risc, que exigeix confiança, si no volem convertir-lo en un desacord. La desavinença és l’espurna fàcil de sorgir de la desconfiança i capaç d’incendiar la fragilitat d’una relació. Travessar la porta de la cordialitat i entrar al món de l’altre, exigeix la valentia de deixar entrar l’altre al nostre món. Sense fer aquesta experiència de nuesa recíproca, sense aquest intercanvi de realitats, la relació retorna al llindar de la cordialitat.

Visc a ciutat, m’agraden les ciutats petites, però no sóc urbanita. Enyoro la cordialitat i la reivindico com a porta d’entrada. La falsa seguretat de les estructures urbanes, amaguen la fragilitat humana, tornant-nos inaccessibles, infranquejables. Estaria bé deixar entrar l’aire lliure per les escletxes de carrers i places i així, poder flairar més sovint la invitació cordial a parlar, a dialogar, a comunicar-nos.

By @fbrunes

Catalunya i España

(o el segrest de la política)

Fa força temps que no escric sobre el tema. Potser no és temps d’escriure. El tema, que alguns anomenen ‘procés’, d’altres ‘problema’ i d’altres ni l’anomenen. Sura a l’ambient. Omnipresent a les xarxes socials. Sempre notícia. Han passat set anys de l’esclat independentista. Deien que era un rampell, però una enrabiada no dura set anys. És molt més que això. La història acostuma explicar el present. La injustícia del present acostuma gestar el futur. La història i la injustícia acaben configurant l’esdevenidor d’un poble.

De tant explicar les causes d’una situació que exigeix solució, tenim les paraules gastades. Paraules que van i venen inútilment. Paraules que ens retornen sense trobar escolta. Paraules que, en tornar, nodreixen de fermesa allò que fa set anys era només una il·lusió. Paraules que farceixen de raó allò que podria ser només un sentiment. De tant explicar, arrela la certesa que no cal dir res més. Si ara torno a escriure, no és per explicar res. Ho faig perquè ara, l’aire esdevé ja irrespirable…

Fer balanç d’aquests set anys, resultaria tan prolix com inútil. Situacions i esdeveniments amb un denominador comú: empitjorar la situació. Set anys que serveixen per allunyar cada cop més les posicions. Set anys que, no sé si han fet créixer l’independentisme, però el que em sembla difícil de discutir és que la distància ha augmentat. Allò que algú anomenava desafecció de molts catalans respecte a Espanya ha rebut un tractament vitamínic tan acurat, que ha crescut en profunditat i en amplitud. Tant se val, ara som allà on som.

No vull especular sobre el referèndum del proper 1 d’octubre. Només una cosa tinc per certa. Encara que la concepció bèl·lica que el Govern espanyol té del tema, acabés amb la més humiliant derrota, el problema no estaria resolt. Encara que els caps nuclears de totes les lleis i inhabilitacions, fulminessin càrrecs i voluntaris, la qüestió continuaria exigint una solució. Perquè això, no és una guerra. Això hauria de ser una democràcia.

Sembla poc comprensible, si un es posiciona des de la raó, que no hi hagi sobre la taula una acurada anàlisi de les causes que provoquen aquest malestar i propostes de possibles solucions. Qualsevol govern de polítics hauria de voler donar solució a les ànsies d’una part important de la població de Catalunya. És més dubtós que un Govern, ocupat i segrestat per funcionaris d’elit, estigui disposat a fer política. Perquè fer política significa arriscar, buscar solucions i escoltar el que un bon gruix de ciutadans està exigint. Fer política no és guanyar eleccions, ni dissenyar estratègies per mantenir una poltrona; ni, molt menys, aplicar lleis com si fossin míssils teledirigits.

Amb la política segrestada, una democràcia mor d’inanició. Per això és urgent, vingui d’on vingui la iniciativa, alliberar la política de les tenalles que la mantenen, com en els pitjors temps del franquisme, als calabossos més infestes. Només així podrà començar a bufar un lleu bri d’esperança. Només amb la política serà possible trobar un camí on tothom s’hi senti còmode. Tard o d’hora caldrà trobar les solucions. Millor fer-ho abans que no prenguem mal tots plegats. O potser algú espera fer mal només a una part? Si fos així, caldria concloure que la política no està només segrestada, sinó definitivament enterrada. Mentre, el mal ja està fet…

By @fbrunes

De primera

“Un equip, una afició, una ciutat de primera”

Aquest és el lema que llegeixo reiterativament a les esquenes de molts gironins i gironines. La marea blanc-i-vermella envaeix carrers i places de la ciutat. La rua dels jugadors i tècnics que han assolit el tan desitjat ascens a primera ja surt de Montilivi. Hi ha expectació. Recorda, salvades totes les distàncies, la cavalcada dels reis mags. Bufandes ja n’hi han; però el sol que torra els clatells i l’absència de fanalets configuren un altre escenari. Mainada també n’hi ha força, però els càntics que s’entonen són també diversos. El Girona, de futbol, ha pujat a primera divisió!

Els carrers farcits de gent que segueix, de prop o de lluny, els protagonistes d’aquesta fita històrica. La plaça del Vi, centre polític de la ciutat, és plena de gom a gom. Impossible accedir-hi. No hi cap ni una agulla i vessa pels carrers que hi conflueixen. Riuades de gent que va amunt i avall, fent gal·la de tota mena de símbols del club de la ciutat. Una improvisada i, en certa manera, inesperada fira, s’apodera de Girona en ple mes de juny. La Copa comença ja a estar plena, però encara permet una certa comoditat. M’adreço al turonet habitual. Vull dir aquell lloc, lleugerament elevat, freqüentat per pares i mares certes nits de Fires, tot gaudint (i a estones suportant) les actuacions dels grups del moment, mentre els nois i noies adolescents, perduts en la marea humana del recinte, salten esbojarradament. Sí, m’instal·lo al turonet, on altres famílies ja ho han fet abans. Des d’allà aniré vivint la festa que s’hi està preparant. Fins i tot, tindré temps de practicar un dels meus esports preferits: rumiar.

Què hi faig aquí? No sóc pas un apassionat de la pilota. Ni de bon tros. Hi doncs? En certa manera, crec que li dec a un bon amic. Ell sí era un seguidor incondicional del seu Girona. Malauradament fa tres anys ens va deixar. Prematurament. Hauria estat tan content avui! També ho dec a molts altres bons amics que estic segur viuen aquests dies moments d’il·lusió i de joia. Ho dec també a la meva família perquè, més enllà del futbol, aquests moments de vida col·lectiva de la ciutat, van creant un patrimoni històric personal que ens vincula més estretament a la ciutat on vivim. Els afluents humans van emplenant la Copa fins convertir-la en un mar de caparrons que belluguen com les onades del mar. Impossible moure’s, la festa fa estona que ha començat.

M’agrada veure la gent contenta. Molta gent feliç. Ni que sigui per un motiu potser tan poc transcendent com el futbol. Però està bé que la gent trobi sovint coses a celebrar junts. Coses senzilles. De fet, a les famílies aprofitem qualsevol motiu per celebrar-ho. Per exemple, celebrem una cosa tan poc extraordinària com complir anys. I això està be! Les ciutats també necessiten aquests moments on la gent se sent aplegada al voltant d’un fet, si pot ser joiós millor, esdevingut a la ciutat. I el lema de la celebració, a més de l’equip i l’afició, proclama també una ciutat de primera. Què deu ser una ciutat de primera?

Potser, sobretot és això, una ciutat on tots els seus ciutadans i ciutadanes se senten persones, iguals i lliures, que formen part d’una comunitat. Un espai humà on podem tenir cura els uns dels altres. Perquè som veïns, som amics, som coneguts. Ens trobem a les festes col·lectives i també quan cal reivindicar els nostres drets: socials, de país, … Ens trobem també en moments de dolor que afecten la ciutat, que colpegen directament o indirecta persones de l’entorn. I sobretot, ens trobem dia rere dia, a les botigues, al carrer, a les places, a la consulta del metge o esperant l’autobús. Ens trobem perquè vivim a la mateixa ciutat i no som estranys que deambulen sense nord. Som en Pep, la Júlia, la Neus, l’Antoni, en Jordi, la Marta, …

By @fbrunes