La guerra dels tres avui

war_1L’ofensiva és acarnissada. L’estrèpit de les bombes és eixordador. El terra s’il·lumina pel resplendor fugisser dels esclats. El soldat William jau malferit al llit de la trinxera. Arraulit en posició fetal, cerca l’escalf de la mare empresonada. La terra erma i freda són el dur embolcall del seu deliri febril.

Avui, William ha vist escolar-se llefiscosament dins la trinxera la metralla de la mentida. Els fragments esmolats com fiblons s’han endinsat dolorosament a la seva malmesa carn. Han esquinçat els seus teixits inoculant en el seu cos el verí de la impotència. Els seus ulls, envermellits de dolor, han ofegat un plor estèril i han clos dins seu la ràbia de la injustícia. El fàstic ha envaït la trinxera d’una pudor insuportable i en William, en la seva agonia, ha vist milers d’éssers repugnants i amorfs apropiar-se de tota la rasa, ferida de la terra, ara infectada de la ignomínia de la mentida. Mentre ressonaven grans riallades per tota la vall.

Avui, les bombes de l’insult han caigut com una pluja desenfrenada i malèvola. El soldat, atemorit i exhaust, ha buscat aixopluc en el no res de la terra, que l’ha deixat a la intempèrie més vergonyosa. Retrunyien els canons, vomitant morterades d’odi a la recerca de víctimes esporuguides i fràgils. El terrabastall feia tremolar des de les entranyes de la terra, les ànimes dels éssers vius. L’espectacle era dantesc. I allà, al fons, rere les màquines de la mort, la rialleta cínica i silenciosa del sàdic operador.

Avui, les bales de l’odi eren disparades a dojo per exèrcits farcits de mercenaris. El soldat William, ha provat d’esquivar-les. Ha avançat fent ziga-zagues, s’ha estès a terra cercant l’empara d’un turonet. Tot ha estat en va. Els poblats exèrcits del bàndol contrari, eren més i disposaven de sofisticades armes que convertien en inútil qualsevol intent d’escapolir-se. Un tret, dos trets han encalçat el cos del soldat. William ha caigut a terra, cargolant-se de dolor. Les bales de l’odi, un cop assolit el seu objectiu, esclaten dins en un sinistre intent de fer el mal més gran possible. Tan bon punt va poder, William va començar a arrossegar-se per l’ensangonat terra. Li cremaven les ferides i li lacerava el cor la mirada d’odi del soldat que li havia disparat. I la vall era una claveguera que recollia riuades d’odi per abocar-lo damunt els éssers humans.

Quan en William, va aconseguir rodolar dins la trinxera, va restar uns moments sense coneixement. En refer-se, el dolor era tan intens que el va fer entrar en un estat de war_3febrosos somnis. Malsons que neguitejaven el seu cor mentre se li escolava la vida. En el seu enterboliment, li queien al damunt papers timbrats que com cisalles amenaçaven de d’amputar-li els membres. Espectres sense rostre vestits de negre, es mofaven del seu estat, mostrant-li les manilles de l’esclavatge. Les paraules deambulaven orfes, fins a ser engolides pels tolls de sang que amaraven la pètria terra. La consciència de l’agonia l’aclaparava.

Un esclat, rabent com un llamp, va il·luminar per un instant la seva ànima. Tot i el seu cos malmès, va fer un esforç i va ser conscient que el seu cervell, ara, hi veia clar. Avui tinc por, es va dir. I aquesta por em fa més valent. Avui estic trist i la meva tristor em fa més conscient. Avui, la meva por i la meva tristor, m’injecten fermesa. Una fermesa resilient, més enllà de la mera resistència. Ferit de mor, arraulit com un infant abandonat a la seva sort, va romandre en un combat sord contra l’exterminació.

Octubre de 2017

By @fbrunes

Anuncis

Nuestros abuelos

Avis_2En una de las múltiples y numerosas manifestaciones que ha habido esta semana en Catalunya he visto una pancarta que decía “Els nostres avis no es toquen” (nuestros abuelos no se tocan). Efectivamente, nuestros abuelos no se tocan, como tampoco se deberían haber tocado nuestras hermanas, padres, hijas, amigos y conocidos. Nadie debe ser objeto de la violencia por el simple hecho de querer votar pacíficamente. Al margen de supuestas legalidades o ilegalidades, al margen de ideas o ideologías, al margen de posicionamientos legítimos o menos, la brutalidad policial mostrada el domingo 1 de octubre en Catalunya es inadmisible, además de innecesaria e ineficaz.

Los hechos, para mí y para más de uno, han supuesto la desvinculación total, radical e irreversible de todo aquello que significa el concepto de España. Los lazos sentimentales familiares y de amistad con muchos ciudadanos españoles permanecerán siempre. No así, la adhesión a un modelo de convivencia que se basa sólo en la fuerza bruta y no en el diálogo, la escucha y la comprensión mutua. Desde el día 1, los acontecimientos se han ido desarrollando a gran velocidad y, sin duda, evolucionan en sentido negativo. ¿Cómo acabará? No lo sé. Creo que nadie lo sabe, pero tampoco es el objetivo de este artículo.

Más allá de la gravedad de las agresiones, que he vivido muy de cerca. Más allá de los acontecimientos que se van sucediendo y su interpretación aquí y allá. Más allá de todo esto, en estos días, he visto demasiada gente llorar. Yo mismo he llorado más de una vez. Llanto de impotencia, de rabia, de dolor y, sobre todo, de tristeza. De una profunda tristeza por haber vivido situaciones que creíamos ya superadas. Tristeza por tener la sensación de haber retrocedido a los más oscuros tiempos de la represión y la clandestinidad. Tristeza especial por la impotencia ante la mentira. La mentira convertida en estrategia sistemática de agresión. La mentira que tergiversa, niega y manipula las evidencias más constatables.

Es difícil imaginar la sensación tan amarga que uno siente cuando ha vivido un hecho en primera persona, ha sido testigo presencial de los hechos y observa como el aparato estatal, con todo su sistema mediático sumiso, da una versión absolutamente falsa y alejada de la realidad. Tristeza, mucha, rabia e impotencia. Tristeza también por la convivencia perdida. Quien ama su tierra, quiere lo mejor para las personas que en ella viven. Vengan de donde vengan, hablen el idioma que hablen o sea cual sea el color de su piel. A lo largo de los años he vivido en una Catalunya donde se convivía en paz, en armonía. No de una manera ejemplar, por supuesto, con errores y dificultades, sin duda. Una sociedad abierta y tolerante. Ningún conflicto real por la lengua, más allá de los que artificialmente se han querido crear. Diálogo interreligioso, no siempre fácil, pero de calidad suficiente y sin conflictos graves. Personas venidas de otras tierras de España plenamente integradas, más allá de la lengua que usen. Generaciones enteras de

violencia_2

Fotografia de Nació Digital

personas que forman parte de la sociedad catalana, de pleno derecho. Y todo esto, en una semana, se ha derrumbado. Siete años con manifestaciones multitudinarias, sin ningún incidente, con la simple vigilancia de los voluntarios de las organizaciones y los Mossos d’Esquadra. Y ahora, de pronto, aparece la violencia importada, buscada, querida, provocada. Y lo que nos espera… Para llorar. La convivencia tampoco se toca.

En aras de un bien superior y supremo que parece ser la unidad de España (aunque, sinceramente, en la Biblia no la he encontrado), todo vale. Una unidad que hay quien defiende, proclama y jalea que debe imponerse por la fuerza, a garrotazos, con sangre. ¡Madre mía! Como si el amor y el afecto pudieran imponerse por c… (perdón). Como si la unidad fuera un mandato militar de obligado cumplimiento. ¡Dios mío! En mi caso, y en el de muchos otros, las urgencias generacionales nos llevan a la prisa, la urgencia. Es necesario mantener la calma, en todos los sentidos. La historia, el tiempo, acaba siempre poniendo a cada uno en su lugar. Las sociedades que se han edificado sobre la base de la mentira, la fuerza, la imposición y la represión, pueden ganar batallas. Pero, sin ninguna duda, todos estos “valores”, un día, volverán como un ‘boomerang’ y les estallará entre las manos. Cada pueblo acaba recogiendo aquello que ha sembrado.

La sangre del domingo, las lágrimas de ahora, no pueden ser más que un precio para la construcción de una sociedad más respetuosa, más tolerante, más democrática, más abierta, más dialogante. No cabe otra opción o la tristeza sería infinita.

By @fbrunes

Diàleg i conflicte

diàleg_1És del tot sobrer dir que ens trobem en situació de conflicte. Tots ho vivim i ho palpem hora a hora, dia rere dia. D’aquí i d’allà, s’alcen veus que reclamen diàleg. M’hi adhereixo… Tot i que caldria establir un diàleg sobre què entenem per diàleg… N’he parlat altres vegades. El diàleg mai pot establir-se des de la superioritat. El diàleg exigeix la igualtat si no vol perdre el seu bonic nom, per esdevenir mera imposició. El diàleg no pot tenir línies vermelles, ni en les seves temàtiques, ni en els seus participants. El diàleg ha de ser honest, lleial i transparent. Ha de partir de la bona voluntat i la confiança. Tanmateix ha de ser fecund, ha d’estar obert a la possibilitat de transformació dels participants. El diàleg ha de tenir l’horitzó de noves relacions, de nous plantejaments, de camins que no són ni els meus ni els teus, sinó els nostres. El diàleg no ha de buscar vèncer, ni tan sols convèncer, sinó que ha de ser un exercici de deixar-se interpel·lar per l’altre, per cercar junts espais nous, no previstos inicialment.

És possible, doncs, el diàleg en situacions de conflicte? Si ens aturem a nivell de les actituds, rotundament no. Si pensem que el conflicte és referèndum sí o referèndum no, independència sí o independència no; el diàleg és del tot impossible. Si fóssim capaços de gratar una mica més en sota i situar-nos al nivell dels motius que hi ha darrere d’aquestes actituds contraposades, potser s’obririen escletxes per on el diàleg es podria colar. Si fos possible identificar quines motivacions avalen l’actitud a favor de la independència de Catalunya i quines avalen la de mantenir l’estat de coses actual, possiblement trobaríem vies de diàleg. I si resulta, que tots busquem un model de convivència que sigui el millor possible dins del respecte a la voluntat dels ciutadans i ciutadanes? No s’obririen en aquest camí possibilitats de buscar sortides a la crisi actual?

La pregunta que em faig és: de veritat estem en situació de conflicte? Fa ben poc, escrivia aquest tuit: Política és diàleg. Policia és força. Parlament és democràcia. Fiscalia sense política ni Parlament és dictadura. És aquí on som. I després? Fa més d’un any, he anat expressant en diverses ocasions la meva opinió en el sentit que, la situació que vivim s’assembla més a una guerra que no pas a un conflicte. Veig que darrerament hi ha altres veus que coincideixen en aquesta apreciació, com les del Joan Rovira en el seu article a “El Món” d’avui 28 de setembre de 2017. En aquestes darreres setmanes s’ha agreujat i molt, la meva sensació que el conflicte – que podia haver restat dins els límits de la democràcia – ha derivat en una situació bèl·lica on, les armes fan només la seva funció intimidatòria, però hi són. Força que vol imposar-se per damunt de tot – d’això en dic dictadura – assumint un cost altíssim en termes de possibilitats de diàleg i futura convivència.

Formulo de nou la pregunta: El diàleg és vàlid, fins i tot en situacions de guerra? Quan la democràcia s’afebleix fins assemblar-se a una dictadura, també és possible el diàleg? Voldria pensar que sí, que fins i tot en les situacions més difícils, la via del diàleg és la gran opció. De fet, no hi ha alternativa. O, dit d’una altra manera, la història ens ha ensenyat que les altres alternatives són del tot indesitjables. Inevitablement, però, diàleg_2s’obren dubtes no resolts que matisarien una resposta categòricament afirmativa. Com transitar de la incomprensió al diàleg? Com recórrer el camí de la asimetria a la igualtat? I si una de les parts no admet de cap manera el diàleg? I si les línies vermelles el fan inviable? I si hi ha un vencedor i un vençut, es pot dialogar en un pla d’igualtat? I si el diàleg és només un maquillatge per a la imposició? Es pot dialogar sense confiança? I si s’ha obert un abisme en la convivència? Dubtes, molt dubtes. Massa dubtes? No ho sé. M’agrada pensar que mai és tard per al diàleg, però la ingenuïtat també té límits.

Potser no he assolit del tot encara el meu límit d’ingenuitat. Per això, acabo d’adherir-me a la campanya que ha endegat el Moviment dels Focolars a nivell de tot l’Estat espanyol, per demanar diàleg en el conflicte obert actualment entre Catalunya i España. Us convido a adherir-vos-hi! La suma de calculades ingenuïtats pot convertir en possible allò que sembla impossible.

By @fbrunes