Blanc o negre

Blanc_negreLa radicalització, els extremismes, porten a la dualitat. Les coses són blanques o negres. No hi ha termes mitjos. Cal posicionar-se d’una banda o de l’altra, altrament es corre el risc de caure en una espècia de buit existencial de naturalesa incerta. Però això mai és veritat. Sembla ser que l’ull humà, en absència de llum, només distingeix el blanc i el negre. En graus de foscor elevats, tenim la sensació que tot és, o blanc o negre. Però la realitat mai és dual. Sempre és molt més rica i complexa. Només ens cal una mica més de llum.

En condicions òptimes de llum podrem apreciar molt millor la diversitat de les coses i dels fets. Entre el blanc i el negre, no hi ha només el gris. Entre el blanc i el negre hi ha una multitud de colors, de matisos i de tonalitats. Tot un ‘pantone’ de possibilitats. Tot un ric teixit d’opcions que permeten infinitat de combinacions, algunes d’elles impensables en una percepció reduïda de la realitat.

Això significa doncs que les coses no són ni blanques ni negres? No ben bé. De fet, hi ha coses que són blanques i n’hi ha que són negres. Però les possibilitats mai poden reduir-se a dues opcions. Les situacions, els fets i les coses tenen moltes cares, moltes percepcions, molts matisos, molts colors. Només cal dues coses per adonar-se’n: la primera, és no mirar-se-les sempre des del mateix lloc, canviar de posició, prendre diverses perspectives, obrir més d’una finestra. La segona, és no quedar-nos a la superfície de les coses, no conformar-nos amb allò que semblen, sinó fer l’esforç de furgar una mica més a fons, per intentar de fer aflorar allò que resta amagat.

I els principis? I els posicionaments? No és possible doncs mantenir una postura determinada sobre un tema concret? Segur que sí. Cadascú té la seva visió de les coses, parteix d’uns referents culturals determinats i observa des d’un context localitzat. Tot un garbuix d’elements acaben configurant la ‘meva’ percepció de les coses i, a la llarga, van donant solidesa a una posició determinada, basada en uns principis; els ‘meus’. Això no és pas dolent. Ben al contrari, és del tot necessari. L’única cosa que cal tenir en compte és que la meva posició no és ni única ni excloent. És a dir, que la realitat de les coses no blanc_negre_1s’esgota on acaben els meus principis i les meves percepcions. La meva aportació és valuosa, com ho és la de l’altre, les dels altres. Totes formen part de la realitat i no han d’excloure’s mútuament. Perquè, si disposem de suficient claror, percebrem que no és la meva o la teva, blanc o negre, sinó que la complexitat és molt més rica. Podem preferir romandre en la foscor, allà on anirem a les palpentes, tindrem una escassa percepció de la realitat i, ben segur, errarem diagnòstics i solucions.

Posar-hi focus, és més incòmode, podem quedar enlluernats i… a vegades se’ns pot veure el llautó. Però és imprescindible. La transparència, la claredat, l’obertura tenen riscos, a vegades elevats, però sense assumir-los mai serà possible establir bases sòlides per a una convivència que sigui respectuosa amb la dignitat de cada ser humà, sense exclusions. La convivència és sempre un exercici proper a la flexibilitat i a la diversitat compartida. La convivència fuig de les visions monocromes, reduïdes i incomplertes de la realitat.

By @fbrunes

Anuncios

Divisió social

division_1Fa temps que sento parlar, de forma insistent, sobre aquesta idea de la societat catalana dividida. Una de les conseqüències de les recents eleccions, n’ha estat precisament el seu reforçament. Gairebé a cada conversa, ni que sigui amable, apareix – generalment amb actitud defensiva – el recordatori que som dues meitats i cal tenir en compte els de l’altra meitat. M’agradaria doncs, fer algunes reflexions al voltant d’aquesta qüestió.

Abans de res, voldria posar de relleu dues consideracions. La primera és que observo, en qui fa el recordatori de la divisió, un retret amagat com si una de les parts hagués menystingut a l’altra, sense tenir-la en compte. És una opinió que no comparteixo en absolut. La segona consideració és que cap de les dues parts té una veritat absoluta que la faci portadora de quelcom sagrat, atorgant-li una superioritat mal entesa. Ni els percentatges, ni les xifres absolutes, ni la llei, ni cap altre element són dipositaris d’un segell de ‘divinitat’.

És sobre aquesta base que considero que cap de les parts en conflicte té el dret d’agredir, en qualsevulla de les diversitats de violència que ens puguem imaginar, a l’altra. Res, ni les lleis més sagrades, són justificació a la violència de qualsevol mena. Aquest crec que és un element que dificulta, encara més, el camí d’una possible resolució del conflicte. Sé que en això les posicions també estan força enfrontades. La meva opinió és que, si d’un partit de futbol es tractés, un dels equips – en aquest tema de les agressions – guanyaria per golejada. Possiblement no sigui objectiu. Algú ho és?

D’altra banda, observo amb astorament, una certa consideració d’exclusivitat d’aquest tema de la divisió social. Com si això no hagués passat mai enlloc. Com si fos una desgràcia exclusiva dels catalans i, a més, provocada per una de les parts. I em pregunto, la societat espanyola no està dividida? Què ha passat tradicionalment a les conteses electorals a l’estat espanyol? O ha guanyat el PP o ha guanyat el PSOE. Això deu voler dir, aproximadament i simplificada, que a la societat espanyola hi ha gent de dretes i gent d’esquerres. I això mateix passa arreu, per qüestions ideològiques, territorials i per una immensa varietat de qüestions transversals que fa que les societats siguin plurals. En certa manera, estan dividides. I, en democràcia, com es resol aquesta qüestió? Ho sabem, votant i establint unes majories, a vegades més folgades i d’altres més minses. I la majoria, per minsa que sigui, governa. Estableix les seves prioritats, aprova les seves lleis i mira de complir – en el millor dels casos – el seu compromís electoral.

Catalunya no és diferent. A Catalunya hi ha hagut sempre un sector de la població amb un profund anhel d’autogovernar-se, de refermar la seva catalanitat, la seva llengua i la seva identitat. Aquest sector va ser molt majoritari mentre el PSC en formava part. En aquests moments ha quedat desdibuixat i al mateix temps s’ha radicalitzat, empès per les continues frustracions de poder assolir el seu anhel. També ha existit sempre un altre sector, amb una consciència de viure més aviat en una de les regions d’Espanya i sense cap altre referent identitari que no sigui l’espanyol. Aquesta part de la població ha radicalitzat també la seves reivindicacions quan ha vist que la voluntat que Catalunya esdevingui un estat propi, deixava de ser un somni d’uns quants i es convertia en una majoria parlamentària, per molt minsa que es vulgui. Ambdues posicions són igualment legítimes.

Majories parlamentàries molt minses a l’estat espanyol han provocat, i provoquen, danys irreparables a l’educació, a la lluita contra la pobresa, a la disminució de desigualtats, … i ningú les qüestiona. S’hi pot estar més o menys d’acord, però no, afirmar que són division_2il·legítimes. És evident que en democràcia, allò que respon al compliment d’un programa electoral i està recolzat per una majoria parlamentària, té tota la legitimitat per a ser actuat. Fins aquí la democràcia. Però, en el fons, del que es tracta, és de la convivència. I és possible que la democràcia no sigui suficient. Que les majories no siguin un absolut. Els nombres són importants, sens dubte, però les persones ho són encara més. La convivència exigeix la llibertat i la igualtat, però és impossible sense la fraternitat. Caldrà incorporar la fraternitat com una veritable categoria política i no només com una paraula més o menys bonica. Caldrà fonamentar les lleis, els acords i les decisions legitimades per una majoria democràticament assolida, no només en base a la igualtat i la llibertat, sinó també – i jo diria, especialment, en clau d’assolir espais cada cop més amplis de fraternitat. Altrament, uns guanyaran i els altres perdran, mentre la convivència restarà a la cua dels bons desitjos nadalencs.

By @fbrunes

Balança de contrastos

Blanc_Negre

Camins barrats,

parets, murs emmetzinats de rebuig,

foscor,

sepulcres segellats,

capses closes amb mil cadenats encadenats,

negror,

subsòl asfixiant a redós del no res,

buidor,

cos estèril prenyat d’acefàlia,

fortor,

claveguera de malaltisses cobdícies,

força,

barbàrie enfurismada d’odi esclatant,

poder,

tirania de dèspotes sense ànima,

paraula cancerosa de falsedat,

brutícia,

joc barroer de la desesperança infinita.

 

Escletxa,

bri fugisser a mercè de la ventada,

llavor,

potència somorta al ventre de la terra,

camí,

espai feixuc, mai obert, mai tancat,

llampec,

instant lluminós en la tempesta,

porta,

opció, possibilitat, anhel,

fràgil espera.

 

Bondat,

brollador de saviesa,

fermesa,

sembra de constància esperançada,

horitzó,

ben lluny, molt a prop,

esperança,

influx de l’acció d’avui, guaita del demà,

vida,

batec reclòs, constant, senzill,

dolor,

cicatrius de ferides tancades a corre cuita,

bàlsams vesats de mans amigues,

gruix vellutat, farcit de temps,

llum,

claror enlluernadora,

explosió amarada d’esdevenidor,

il·lusió de la certesa ferma,

solidesa etèria de la fita propera,

llum sota, llum sobre, llum arreu,

claredat, reflex de mirades netes,

bondat, fermesa, horitzó, esperança, vida, dolor, llum.

 

By @fbrunes

Blanc_Negre_1