Molta roba i tan poc sabó
Sembrar és imprescindible si es vol recollir fruit
Déu meu, quin malson! Roba, molta roba, tisores, estreps, i muntanyes de roba bruta, que s’amuntega per tot arreu. Ai Senyor, quanta roba i tan poc sabó! I tan neta que la volen! Que deia la meva àvia. Ens cal sargir, apedaçar, rentar i planxar un munt de roba bruta. I amb tan poc sabó! El fil s’acaba, les agulles són velles i tot sovint les tisores, que obeint no se sap quin amo, comencen com esperitades a tallar i tallar, provocant enormes estreps a la roba, que caldrà sargir, rentar, i … ja se sap, en cada bogada es perd un llençol.
Em desperto entresuat i estorat, amb una sensació de desorientació profunda. Com ho farem? Me n’adono que tot plegat és irreal, un somni sense sentit. Segur? No serà una conseqüència d’aquest clima de desorientació i inseguretat que estem vivint? Darrerament, per motius professionals, he hagut d’entrevistar-me amb gent de mitjana edat que ha perdut la feina, ha perdut un dels màxims referents de la seva vida i ara no saben cap a on tirar. No veuen camí per davant i el que ja havien fet, s’ha fos com un sucre en el cafè del matí.
Vivim en un país petit i les grans estructures ens fan una certa basarda. Sovint ens sentim com minúsculs quixots enfrontant-nos a temibles molins de vent gegants. Les seves aspes giren i giren i acaben desorientant-nos. Ens diuen que ara són temps d’austeritat, i sabem que els nostres pares ja ho eren d’austers. Ens diuen que l’Administració s’ha d’aprimar, i recordem que quan érem joves ja ho era molt de prima. Ens diuen que ara manen els mercats, i recordo la meva mare anant a comprar amb les poques monedes que tenia per passar aquell dia. Es parla de que els polítics han de ser honrats, i dic jo, que el meu pare ja m’ho deia que tots havíem de ser-ho. Es demana més democràcia, i em ve al cap la primera vegada que vaig poder votar. S’exigeixen canvis, i recordo l’àvia dient-me “nen, has de canviar”. La gent s’indigna, i encara em sembla veure les velletes amb mantellina recomanant resignació. Els qui haurien de parlar callen, de grat o per força; i els qui parlen, massa sovint ho fan per defensar uns interessos poc confessables. Se’ns demanen sacrificis, i giro el cap buscant exemples … i no en trobo.
Sí, estem desorientats! Ho deia magistralment en Mario Benedetti: “Cuando creíamos que teníamos todas las respuestas, de pronto, cambiaron todas las preguntas”. Doncs sí, per això potser també estem una mica indignats, però crec que són les convulsions d’una època de sembra. Si observem la societat amb certa perspectiva, hi trobarem llavors que han d’insuflar aires de més honestedat, més transparència, més confiança, més coherència, més veracitat, més senzillesa, més participació, més diàleg, més llibertat, més felicitat, més humanitat, … És qüestió de paciència i tenacitat, ara estem sembrant, per això no veiem cap resultat i ens desorientem.
Francesc Brunés
Article publicat a Ciutat Nova núm 136 (agost/setembre 2011)
Prop de l'Onyar 