Convivència i crispació

Hi ha brots de conflictes i enfrontaments a casa nostra, i a la vella Europa en general. La crispació fa difícil la convivència. Venim de la cultura del “cor que vols, cor que desitges” i ara ens crispem al més mínim contratemps. Ens molesta tot. Sobretot quan els altres no fan allò que jo crec que han de fer. La tolerància s’escurça i la conflictivitat augmenta. Qui rep? el qui tinc al costat. Una societat sense lideratge es troba sotmesa a un procés de desencís, que desenvolupa graus de frustació suficients per a justificar la indignació. Crec que la cultura de la relacionalitat, de la gratuïtat i de la fraternitat ha de deixar de ser cosa de “capellans” o d’ingenus de bona voluntat i ha de passar a ser territori de l’economia, la política, la cultura, l’educació, la ciència, … Resulta que la solidaritat ja no és suficient, perquè ara van maldades. Cal la fraternitat, que inclou la solidaritat, però va un pas més enllà. Què passaria si la política apostès per això? Què passaria si els polítics afavorissin el lideratge col·lectiu que necessitem?

Advertisement