Educació: democràcia i futur


Acabem d’estrenar un curs,envoltat pels alts i baixos de sempre, els dubtes, les incerteses i l’agreujantd’una crisi que sembla qüestionar-ho tot. En aquest context, pesa sobre elcol·lectiu docent una gran responsabilitat, que hauria de ser compartida perl’administració educativa, per la societat i pels responsables polítics. Ho ésrealment? Tots tenim al davant un repte difícil d’afrontar en temps insegurs.Ens en sortirem? La resposta només pot ser afirmativa, el que ens hi juguem ésmassa valuós. El que està en joc és, ni més ni menys, que la continuïtat delmodel democràtic de convivència, el nostre futur com a societat lliure iigualitària.
Fa pocs mesos, al centre ontreballo, es van jubilar set companys que van deixar plantada al pati del’Institut una olivera amb una placa on s’hi llegeix: “Ensenyem per preparar el futur”. Com preparar el futur? Al voltantd’aquesta pregunta, actualment sembla haver-hi un consens força generalitzat basaten dues qüestions:
  
Ésmenys urgent inculcar continguts acadèmics en la població que preparar bonsciutadans.
     Ésurgent – en un món dispar i culturalment descentrat – que aprenguem agestionar el que tots tenim en comú: les emocions bàsiques i universals, tant negatives(odi, ràbia, …) com positives (amor, altruisme, …). Malauradament, els fetsd’aquest estiu a Noruega són un símptoma que en referma la importància i lanecessitat.
Al voltant d’aquesta qüestió,Eduard Punset al seu llibre “Excuses perno pensar”, es planteja dues preguntes punyents. Estem segurs que prevalenels interessos de la persona que s’educa, per sobre dels interessos delsdocents o del sistema educatiu?  Elsnostres alumnes, sabran conviure si ningú els hi explica en què consisteixsaber posar-se al lloc de l’altre? Trobo que, la resposta pot ser tan incòmodecom òbvia, però la deixo oberta a la sincera reflexió de qui em llegeix.
Personalment vaig trobar una deles claus que considero cabdals en aquesta qüestió en un article de l’escriptori periodista Martí Gironell titulat “Lesformigues no són egoistes”. En ell es posa de manifest que el sentitprioritari de les formigues pel benestar col·lectiu, fa que l’organització d’unformiguer en moviment és millor, més efectiva, pràctica i eficient que lacaòtica i pretesament ben organitzada societat humana, degut a que som unacolla d’individualistes. Aplicar això a la tasca educativa crec que pot tenir efectespositivament devastadors. Avancem inexorablement cap a societats querequereixen dosis més elevades d’interrelació, d’interdependència, d’esforçcol·lectiu, de treball en equip,  d’amplisacords de fons dins d’una gran diversitat de formes.
Tot està a les nostres mans.
Francesc Brunés
Article publicat a la revista Ciutat Nova núm 137 (octubre/novembre 2011)
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s