Ara que és temps de restriccions, sovint sentim aquells cants sobre la ineficàcia del sector públic i en definitiva sobre la seva incompetència, en favor del sector privat. Des de que ha començat la crisi, i a mesura que els esdeveniments es van succeint me n’adono que, en el fons, és gràcies a la ineficiència del sector públic que alguns sectors privats han pogut fer el seu agost. I ara, encara en reclamen més! Explico als meus alumnes que l’empresari arrisca el seu patrimoni, fa inversions, busca la innovació i l’excel·lència per tal d’obtenir el merescut benefici. No he explicat mai que els negocis es fan amb ajuts de l’administració pública. Potser hauria de fer-ho? He treballat bona part de la meva vida professional al sector públic i sóc un ferm defensor de la possibilitat de la seva eficàcia, de la seva eficiència i de la seva competència. No és una opció, ha de ser una obligació. El sector públic està obligat a ser eficient, per esdevenir un servei públic per a tothom. La voluntat política hauria de convertir l’administració pública en l’eina per excel·lència en la recerca del bé comú. Aquell braç que arriba al ciutadà per servir-lo, per donar-li un cop de mà si ho necessita. I per fer-ho en condicions de qualitat sense malbaratament de recursos.
Aquesta recerca de l’eficiència és la que ens hauria de portar a l’austeritat. Les retallades indiscriminades procuren liquiditat immediata a les arques de l’administració, però no porten a l’austeritat i molt menys enfilen el camí de l’eficiència. I, el que encara és pitjor, acaben de desacreditar el sector públic. Què potser això interessa al algú? Què potser una part del sector privat encara aspira a fer negocis amb la carossa de les subvencions?
Prop de l'Onyar 