A vegades, quan estic a l’aula, penso que seria molt còmode i fàcil deixar d’exigir, deixar de donar, deixar de corregir, deixar d’orientar, deixar … d’educar. I és que no és possible demanar esforç, sense esforçar-se. No és possible exigir, sense exigir-se. No és possible demanar compromís, sense comprometre’s. No és possible demanar motivació, sense estar motivat. No és possible demanar il·lusió, sense il·lusionar-se. No és possible exigir treball, sense treballar. No és possible demanar silenci, sense escoltar. No és possible exigir programació, sense programar-se. No és possible demanar puntualitat, sense ser puntual. Els alumnes, com la societat en general, està malalta de paraules i desitjosa de testimonis. Els discursos, sovint serveixen de ben poc; mentre que les actituds tenen un efecte d’abast incalculable. Deixar d’exigir, deixar de donar, deixar de corregir, deixar d’orientar, deixar … d’educar; a banda de ser una irresponsabilitat, seria un frau, un engany, a aquells que diem que són el futur de la societat. Una mala jugada, a aquella generació que volem catalogar com la més ben preparada de la història. Potser seria també una hipocresia més per alimentar els molts miratges dels que es nodreix la nostra societat. Una màscara més per a la contemplació dels nostres conciutadans. Una tragicòmica obra de teatre més. Un flac favor als nostres fills.
No és possible … deixar d’educar.
Prop de l'Onyar 