Darrerament cada dia ens apareixen conceptes nous dels quals cal preocupar-se, com per exemple la crisi del deute, que ens porta a tots de corcoll, sense que entenguem massa bé de què es tracta. Abans ens preocupàvem de si plou o fa sol, del temps de la sembra o de la sega, de què menjarem avui, … Ara ha augmentat el grau de sofisticació i estem tots esverats per la crisi del deute.
Tot i la meva formació econòmica, haig de confessar que hi ha coses que se’m fa difícil entendre-les. Només se m’acudeixen algunes frases que ja deien els meus avis: “Estirar més el braç que la màniga”, “vendre la pell del llop abans de caçar-lo”. I crec, sincerament que alguna cosa d’això ha passat les darreres dècades. Una disbauxa d’endeutament sense control que des de l’actitud personal de cada individu i de cada família, fins als diferents governs preocupats només de tornar a guanyar les properes eleccions, fins alguns sectors econòmics d’aquells més especulatius, s’han llençat al festival creditici,; amb la complaença, es clar, del sector bancari que ha fet un agost permanent. La xarxa que sovint la posem com a paradigma de treball col·laboratiu, en aquest cas, ha esdevingut factor multiplicador d’una cultura ben desassenyada.Què passa quan una família s’ha entrampat massa? Tots ho sabem, arriba la decadència, l’empobriment, les dificultats, etc. No m’estranyaria doncs, que això passés al nostre continent i Europa esdevingui, tard o d’hora, un personatge de tercera o quarta fila dins de l’economia mundial i una part dels nostres fills o néts, acabin emigrant als països que ara en diem emergents. Tan de bo m’equivoqui, però les injustícies i la marginació no són mai eternes i el temps, si és que existeix, acaba posant sempre les coses a lloc i tothom al seu seient.
Prop de l'Onyar 