Tot segueix igual

Ja tenim els resultats de les eleccions. Tot arriba. Tot ha canviat i crec que tot segueix igual. Els problemes greus que té l’estat espanyol els hem de resoldre entre tots. No tenim moneda pròpia i això fa que bona part de les mesures no depenen de nosaltres. Per tant, que mani en Pau o en Pere o en Cullera, és, en certa manera, secundari. El tractament que rebrà Catalunya en el context actual de majoria absoluta del PP, no difereix massa del que ha rebut amb majoria relativa del PSOE, que quan li ha convingut ha pactat amb el PP en un plis plas, reformes de la Constitució a esquenes de tothom.

El fort component ideològic de substrat nacionalista i independentista que hi ha a Catalunya, continua sense traduir-se a les urnes, tal com ha passat al País Basc on Amaiur ha estat capaç d’aglutinar una bona part d’aquest sentiment. Tot i que és cert, que molta gent haurà votat a CiU pensant-se fer-ho en clau nacional, de fet, tot està encara per demostrar. Tot i així, s’ha clarificat i molt, el mapa de l’estat espanyol. Ens pensàvem que hi havia 17 singularitats i resulta que no. Nacionalitats que resisteixen i que apareixen amb una identitat pròpia ben marcada, resulta que només n’hi ha tres: Espanya, Euskalherria i Catalunya. La resta voten en clau espanyola, que és el seu país. Si algú és capaç de llegir això en profunditat, potser hi veurà un camí per a simplificar l’estructura administrativa de l’Estat, incomprensiblement duplicada, triplicada, … Però, també pot ser motiu de greus problemes de convivència si es continua en la línia de menystenir les veritables singularitats, voler-les igualar amb aquells que no ho desitgen i considerar-les simples anècdotes perifèriques. Els símptomes que estan donant els “novells” en aquestes primeres hores, són de miopia sospitosa i de retorn a discursos que seria millor oblidar.

L’esquerra independentista catalana no acaba de trobar la plataforma unitària que engresqui la base sociològica que hi ha al darrera. Des del meu punt de vista, al menys a Girona, no hi ha fet gens de bé la postura de les CUP, cridant a l’abstenció. ERC no ha sabut fer-ho, o potser no ha tingut temps per fer-ho, tot i està en el bon camí. Tot arribarà … De moment Amaiur és un espill. Mentre, l’esquerra verda ha crescut considerablement, fruit sens dubte de la indignació i el desencís, amb els postulats actuals en matèria econòmica i perquè no, de la feina ben feta. 

CiU ha guanyat clarament les eleccions a Catalunya, amb la qual cosa veu reforçada la política de seriositat i austeritat obligada en matèria econòmica. Caldrà veure quan continuïn les retallades en aquells punts que malmeten l’estat del benestar què passarà. Caldrà veure si el sentiment de país, que la gent els hi ha dipositat, no acaba traït per qualsevol negociació conjuntural. Massa reptes oberts … El PSC, com era previsible, ha perdut estrepitosament a Catalunya. És un partit que ja fa temps s’ha d’aclarir, no es pot estar permanentment volent servir a dos amos. Un acaba esquizofrènic i, a més, se li veu el llautó. Ara té una bona oportunitat per fer-ho però, algú des de dins, li haurà de donar un cop de mà. Tot i el tsunami blau, el PP ha quedat relegat a Catalunya a un tercer lloc, que reflexa tímidament la seva escassa representativitat a casa nostra.

El que deia, tot segueix igual. Només hi ha un fet purament anecdòtic que m’ha sabut greu. Que Girona no continuï sent l’única província de l’estat espanyol sense cap diputat del PP al Congrés. És només una anècdota, però crec que no es correspon, ni de bon tros, amb el sentiment que es respira pels carrers de les nostres contrades. Bé, tal dia farà un any.

Advertisement