Viure la interculturalitat

Que vivim en una societat on coexisteixen diverses cultures, no és cap descobriment. Només cal sortir al carrer per constatar que la nostra societat catalana del segle XXI, és una societat amb una gran diversitat. De fet ho és des de fa molts anys, però ara la intensitat i diversitat són molt superiors. 

L’actual model social aconsegueix, amb equilibri precari, fer conviure les diverses cultures unes al costat de les altres, sense massa conflictes. Aquest equilibri es pot veure amenaçat per la crisi, però tard o d’hora, es veuria igualment amenaçat per la pròpia convivència. Que cal caminar cap a un model de societat intercultural, és una necessitat inajornable, si no volem prendre mal. Aquesta no és una necessitat del meu barri, de la meva ciutat o de Catalunya, ho és també – i de forma especial – a l’estat espanyol, a Europa i al món sencer. Aquell diàleg de civilitzacions que va proposar el ja caducat President espanyol Zapatero, i que va ser escarni de molts, potser era una necessitat peremptòria.

Durant una colla d’anys he tingut ocasió de participar en un laboratori d’experiència intercultural amb gent de diversos indrets de l’estat espanyol. Us puc assegurar que no n’hi ha prou de parlar d’interculturalitat, no és suficient parlar de les nostres diversitats culturals. Allò que s’expressa oralment, cap a fora, no sempre es correspon amb els nostres sentiments més profunds. Això, donant per suposada la bona voluntat i les millors intencions. I és que la interculturalitat no és un aprenentatge, com aquell que aprèn a tocar el violí. La interculturalitat o és una experiència vital, o no és. Es queda en una simple cordialitat, amb unes simples formes que intenten evitar el conflicte.

Diu Diana de Vallecar, catalana que viu a Portugal, filòsofa i consagrada en la vida religiosa,  que “la interculturalitat és abans de res una opció ètica, que al·ludeix a una dimensió humana, una experiència d’obertura respectuosa i de transformació per l’altre que és diferent, mitjançant el diàleg”. D’altra banda, Raimon Pànnikar, aquest català de pare indi, sacerdot catòlic, veu la interculturalitat com “una interpel·lació que requereix alguna cosa més que la bona voluntat, requereix també comprensió de l’altre, la qual cosa no és possible sense transcendir el propi punt de vista, sense interculturalitat”. És evident que Pànikkar considera el diàleg intercultural com una condició del ser humà i el contraposa al diàleg dialèctic que està centrat en la raó i que acaba sempre amb la imposició de l’un sobre l’altre, el que ell anomena “diàleg dialogal”, que permet gràcies a la simpatia, comunicar-se profundament amb els diversos des d’un substrat comú: la dimensió vertical, o sigui religiosa, present en tot éssser humà.

 La meva idea d’avui va en la línia de tractar de parlar menys d’interculturalitat i en canvi, intensificar l’experiència de vida intercultural. La raó sempre em portarà a imposar la meva forma d’interpretar la vida, la meva llengua, el meu bagatge cultural sobre la de l’altre, que per mi és un desconegut. La simpatia, l’afecte, el coneixement, l’amor em poden portar a estimar la cultura de l’altre com la meva. I això no té res a veure amb les opcions de vida, amb les diversitat religiosa, amb les opcions polítiques de cadascú, amb els models de convivència que cadascú proposa, que poden ser extraordinariament diversos. L’experiència intercultural veritable, ha d’estar per sobre de tot això.

Advertisement