Aquestes darreres setmanes potser estic hipersensibilitzat amb el tema de la vista i per això me n’adono més conscientment de que la vida és en color. Tot i que les circumstàncies a vegades ens porten al color sèpia, als anodins contrastos de grisos; en realitat, la vida és en color. Colors contrastats, blancs i negres, vermells intensos i suaus ocres, verds foscos i taronges fluorescents, blaus intensos i cremes discrets…

Tot plegat, colors i dimensions, aplegades en una única persona. Una persona, per a una multitud de registres diversos. Una unitat en la diversitat més absoluta. El nostra personal viatge a Ítaca, procura una travessia plena de contradiccions. Tots aquests colors, totes aquestes dimensions de la persona humana, tractant de conviure en una mateixa persona. Quina esquizofrènia! o … quina felicitat! El poeta Kavafis, ens augura que el camí sigui llarg. Clar que sí, llarg i profitós per fer un aprenentatge transcendental. L’aprenentatge d’unir la diversitat sense unificar-la. De convertir el caos personal en una harmoniosa convivència de registres diferenciats que donen a la simfonia unes tonalitats interessants i agradables als ulls aliens. Un camí llarg, “ple d’aventures i de coneixences”, per construir un quadre farcit de coloracions diverses que conviuen dins la unitat del marc i la tela. Quan arribem, Ítaca ens mostrarà la seva saviesa i ens adonarem que el camí no té final. Que en el fons, el joc de coloracions i tonalitats no té aturador, és la pròpia vida.