Aquestes darreres setmanes potser estic hipersensibilitzat amb el tema de la vista i per això me n’adono més conscientment de que la vida és en color. Tot i que les circumstàncies a vegades ens porten al color sèpia, als anodins contrastos de grisos; en realitat, la vida és en color. Colors contrastats, blancs i negres, vermells intensos i suaus ocres, verds foscos i taronges fluorescents, blaus intensos i cremes discrets…
Però no només és això, és que també la vida és en tres dimensions o, encara millor, multidimensional. En cada persona, en cadascú de nosaltres hi trobem múltiples dimensions: la física, condicionada pel nostre cos, la nostra salut i les nostres malalties; l’emocional, amb tot un ampli ventall de sentiments de l’amor a l’odi; l’espiritual, immersa en una religió o no; la intel·lectual, amb tots els raonaments i elucubracions; la relacional, amb tota la nostra capacitat de relacionar-nos amb els altres, amb l’entorn; la pràctica, amb totes les nostres habilitats i aptituds; l’econòmica, amb totes les nostres pors, els nostres egoismes i les nostres donacions; la professional, amb la nostra ètica, els nostres afanys; i encara podríem continuar, ben segur.Tot plegat, colors i dimensions, aplegades en una única persona. Una persona, per a una multitud de registres diversos. Una unitat en la diversitat més absoluta. El nostra personal viatge a Ítaca, procura una travessia plena de contradiccions. Tots aquests colors, totes aquestes dimensions de la persona humana, tractant de conviure en una mateixa persona. Quina esquizofrènia! o … quina felicitat! El poeta Kavafis, ens augura que el camí sigui llarg. Clar que sí, llarg i profitós per fer un aprenentatge transcendental. L’aprenentatge d’unir la diversitat sense unificar-la. De convertir el caos personal en una harmoniosa convivència de registres diferenciats que donen a la simfonia unes tonalitats interessants i agradables als ulls aliens. Un camí llarg, “ple d’aventures i de coneixences”, per construir un quadre farcit de coloracions diverses que conviuen dins la unitat del marc i la tela. Quan arribem, Ítaca ens mostrarà la seva saviesa i ens adonarem que el camí no té final. Que en el fons, el joc de coloracions i tonalitats no té aturador, és la pròpia vida.
