Entrenar-se a saber perdre, per descobrir els guanys de la vida
Camina que caminaràs, muntanyaamunt. Rierols, pontets, caminois, ombres, pedres i sol. Tot d’una, un peu malposat, una pedra fora de lloc, una ensopegada i vaig perdre l’equilibri. Desobte, una veu: has de mirar on poses els peus. Sí, es clar, però tot i així… Continuant el camí el genoll em va recordant aquesta idea de perdre, enaquesta ocasió l’equilibri, però hi ha tantes ocasions a la vida.
Un pot perdre la paciència, avegades es perd la salut, perdem inevitablement la joventut, més d’una vegadaperdem el tren, sovint perdem l’ocasió, podem perdre alguna amistat, es perd eltemps, més d’un ha perdut la feina, també s’acostuma a perdre agilitat,reflexos, rapidesa. En conec que perden concentració, d’altres que han perdutel partit, tothom perd algun ser estimat, uns intenten perdre alguns quilets,d’altres perden el somriure, més d’un cop he perdut les claus; de tant en tantperdo el fil de la conversa. També he perdut llibres que he deixat, hores deson i caps de setmana. Hi ha qui perd el gos, d’altres la “carta de navegar” iuns altres el bon humor. Més d’un cop em vaig “perdre” una classe, i a vegadesm’he perdut per la ciutat. Hi ha qui ha perdut una guerra i també qui perd laveu. Aquell va perdre unes eleccions. Un noi va perdre l’esma, mentre unanoia va perdre el promès. Ahir em vaig perdre una reunió. El meu amic es vaperdre un bon espectacle. Llàstima, m’he perdut un bon àpat. Tard o d’hora, totsacabarem perdent també la vida.Renoi si se’n poden perdre decoses! Pot semblar com si la vida fos un seguit de pèrdues, una darreral’altra. I potser és una mica així. Potser la vida és com un entrenament asaber perdre, per saber guanyar. Un entrenament per saber descobrir darrera decada pèrdua un guany, sovint encara més gran. Un saber perdre en el que calser-hi experts per poder fer front a una vida basada en les relacions. Sí,saber perdre la nostra idea, el nostre punt de vista, la nostra manera de veureles coses, que no és l’única i sovint tampoc és la millor. Aquell saber perdre,essencial per encarar un diàleg fecund que ens ha de portar a trobar el bé méspreuat: la intel·ligència col·lectiva. Aquella que és fruit de dos o més queintercanvien la seva diversitat, s’enriqueixen mútuament, comparteixen fins atrobar aquella idea, aquella solució, aquella acció que respecta a tothom, queva en benefici de tots, que és necessària per tirar endavant, junts.
De nou la veu: vigila, a veure sitornaràs a ensopegar. Bé, deixem-ho córrer, no fos cas que la història ens fesperdre el torn.
Francesc Brunés
Article publicat a la revista Ciutat Nova núm 138 (desembre 2011/gener 2012)
