Del col·lectiu a la comunitat


Fa temps que manifesto a diferents àmbits la meva creença de que ens cal un lideratge col·lectiu, que ens ha d’ajudar a buscar junts nous camins, nous paradigmes, en el terreny econòmic i polític. Possiblement també en el social i personal. La construcció que teníem ha fet figa i les runes que en recollim, ja no serveixen per tornar-ho a provar, de tant esmicolades i desfetes que han quedat.
Foc nou! Hi dono voltes i penso que només pot servir un lideratge que sigui capaç de transformar allò que és col·lectiu, en allò que és comunitari. Penso que és imprescindible recuperar el sentit de comunitat. No n’hi ha prou amb la solidaritat, cal la fraternitat. No n’hi ha prou amb el contracte, cal la generositat. Les relacions només políticament correctes, no aporten res a la felicitat de les persones. Tornar a recuperar les relacions de bon veïnatge. Propiciar espais i temps de trobada, intercanvi i diàleg. Afavorir les relacions fraternes entre veïns, entre barris, entre pobles, entre ciutats, entre nacions. Cercar la recuperació de tantes relacions fragmentades, entre generacions, entre cultures, entre religions, entre famílies. Construir ponts de participació i diàleg entre empresaris i treballadors, polítics i ciutadans, metges i pacients, professors i alumnes, … Escoltar, dialogar i invertir temps, el que calgui, per tal que les mesures que es prenguin afavoreixin aquest camí.
Que el bosc no ens impedeixi de veure els arbres. Certament que hem de posar ordre a l’economia, privada i pública, però això no augmentarà el grau de felicitat i benestar de les persones. Potser sense persones felices no aconseguirem redreçar l’economia. I si ho aconseguim? Després què? Que en farem d’una societat més trista? La il·lusió, la certesa de que tots fem falta en aquesta obra, la possibilitat de ser-hi, la implicació personal i col·lectiva, el valor de cada granet de sorra, és el lideratge col·lectiu tal com l’entenc. És tot allò que pot anar transformant els barris i ciutats, per tal que deixin de ser un caòtic espai on les persones es creuen amb indiferència, per passar a ser una veritable comunitat de persones que conviuen, que es troben, que comparteixen i que expressen amb joia la seva cultura, els seus costums i tradicions. Les places haurien de tornar a ser aquelles “àgora” de retrobament, aquells llocs per xerrar, per ballar, per riure i si cal per plorar, junts.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s