L’església del barri on visc està dedicada a Sant Josep. Presideixen l’altar unes figures de fusta, una de Sant Josep, un treballador, amb el xerrac a una mà i la senalla a l’altra. A la banda oposada, la figura de la Verge Maria, senzilla mestressa de casa, amb un llençol a les mans. Com a tots els altars, no hi manca la figura del tercer protagonista d’aquesta família: Jesús. Es troba en un segon pla, en una foscor discreta, només il•luminada per la llum natural o un tènue focus.
Segurament degut a que la meva mare es deia Maria i el meu pare Josep, que a més era fuster, sovint em fixo en aquestes imatges, de fusta i de tarannà modern i senzill. L’austeritat dels materials, la simplicitat de les formes evoquen en mi la figura de tantes persones que al llarg de la vida he conegut i conec. Persones senzilles, treballadores, anònimes, que amb la seva vida aporten a qui els coneix i a la societat allà on viuen, uns valors absolutament imprescindibles per a la construcció i el desenvolupament d’una societat més humana i més justa.
Mestres i professors que dediquen la seva vida amb senzillesa a donar no només coneixements sinó afecte i suport als seus alumnes; mestresses de casa que, sovint menystingudes socialment, aporten a la família l’harmonia necessària per mantenir-se unida procurant, no sense sacrifici, que tots puguin tirar endavant els seus estudis, les seves professions, malgrat les dificultats. Empresaris que amb les seves actuacions creen relacions veritablement humanes enmig del mercat salvatge; treballadores i treballadors manuals, que amb la seva feina ben feta creen lligams que van molt més enllà de la simple professió. Persones anònimes que donen el seu temps, els seus talents, els seus coneixements, a l’associació de veïns del barri, a organitzacions humanitàries i solidàries, a la parròquia, a una entitat cultural, política o social. He conegut també persones que han triomfat en el món polític, artístic, acadèmic o empresarial, però cap d’elles ha deixat tanta petjada en la meva vida com aquestes persones anònimes i senzilles, que com aquell fuster i aquella mestressa de casa, han possibilitat que la societat s’impregni d’aquells valors espirituals imprescindibles, fins a traspuar veritable humanitat.
És la força dels senzills. Aquella força capaç de convocar i aplegar, el dia del comiat d’aquestes persones, una multitud de gent que no pas per compromís, sinó per agraïment, omplen esglésies i tanatoris, per acomiadar-los sigui amb una cerimònia civil o religiosa. És el fruit d’una espessa xarxa de relacions teixida amb el més senzill, destil•lat i universal amor. És el missatge viscut d’Aquell que a l’altar de l’església de Sant Josep, des d’un segon pla, estima als seus pares treballadors, i en ells a tota la humanitat. M’escrivia un amic les passades festes de Nadal: “Si et falla la fe en aquella família migrant de fa 2000 anys que en terra estranya i hostil va infantar un home bo que va escampar pel món la llavor d’una gran esperança, practica almenys la caritat i parteix-te amb qui ho necessita el que tens, perquè descobriràs que no hi ha més gran joia que viure amb el deure acomplert sota un cel estrellat”. Dons això, el missatge d’aquell “home bo” és tan universal que no té res a veure en ser creient o no, pertànyer a una religió o a una altra, o a cap. Simplement, els homes senzills estem cridats a viure’l, és la nostra força.
Francesc Brunés
Article publicat a la revista Ciutat Nova núm 139 (febrer/març 2012)
Prop de l'Onyar 