Ai! l’educació …
L’educació a Catalunya passa per un moment difícil. Caldrà fer-hi alguna cosa, entre el seny i la rauxa. Parteixo de la base de que tractant de fer honor a la meva formació econòmica, a la meva edat i al fet de considerar-me un català assenyat, comprenc el mal pas en que es troben les finances públiques de la Generalitat. Sóc conscient de la difícil situació econòmica en que es troba tot Europa en general i Espanya en particular. Tracto d’identificar-me amb el dolor de tantíssimes famílies que han vist desparéixer d’avui per demà el seu mitjà de subsistència i es troben en la precarietat. Crec ser prou conscient de pertànyer a un país, amb una situació de liquiditat extremadament feble, amb uns ingressos reals insuficients, degut sobretot a la estranya conjuntura política que hem de patir, empobrits en el patrimoni i menystinguts, fins i tot menyspreats, pel que fa a les infraestructures. Tot això ho diu el seny. La rauxa ens portaria per altres camins, però deixem-ho per ara, són figues d’un altre paner. Avui toca una altra cosa.
Avui, en ple segle XXI, el Govern del país, dos dies després d’haver mal aprovat els pressupostos, anuncia nous sacrificis als seus empleats públics. Una retallada més dels sous públics, que s’afegeix a altres retallades recents, a l’increment de l’IRPF, … Tot ja sabut. Fins aquí, seny. Un grau de comprensió i massa resignació. El sector públic ha de patir una reestructuració, ha de ser eficient. Segurament això hauria de comportar la supressió de llocs de treball, de dubtosa utilitat. Així de cru. Però s’ha optat per repartir la misèria, mantenir la ineficàcia i perjudicar a tothom per igual. Paciència, és una opció política. Aquella que hem votat majoritàriament. Res a dir.Però a més s’anuncien més sacrificis a l’educació pública. A més de tot això que afecta a tots els funcionaris, els mestres i professors – molts dels quals mai ens en hem sentit – haurem d’atendre molts més alumnes amb els mateixos (en realitat, amb menys) recursos humans i econòmics. Amb això sí que m’han trepitjat l’ull de poll. Aquí crec que caldrà la rauxa, perquè ens hi juguem el país. Com es pot demanar qualitat, excel·lència, innovació, creativitat, atenció individualitzada, orientació, suport, … a un alumnat cada vegada més nombrós, més divers, més desestructurat familiarment i socialment? Com es pot continuar demanant sacrificis a un col·lectiu que tota la vida ha treballat més per un voluntarisme compulsiu que per compensacions econòmiques?
L’educació és el motor de la cohesió social que ara està en perill. És la garantia de l’ascensor social que ha deixat de funcionar. És el fonament del teixit productiu del país. Com es pot pensar que els equips directius dels centres, els coordinadors dels diferents àmbits, els tutors i tutores, poden continuar pensant en clau de projectes engrescadors i innovadors, a canvi d’una fuetada darrera l’altra?
Són bastant més de trenta anys de professió, no em sento “cremat”, encara em queden ganes de fer coses, pel bé dels alumnes. He fet feines en programes d’innovació que després no he cobrat o n’he cobrat la meitat del que s’havia promès, això no passa a cap professió, però … paciència. La història de la compensació en vacances ja no se la creuen més que els qui volen ignorar-ho voluntàriament, la realitat és que les vacances han quedat reduïdes al mes d’agost, com gairebé tothom, i em consta que alguns equips directius la darrera setmana de l’agost passat, eren a l’institut. Tot a canvi de res. O millor a canvi de fuetada en fuetada.
Com es pot continuar demanant la il·lusió, l’empenta i les ganes imprescindibles per posar-se dia rera dia davant de 30 adolescents i tractar que comencin a construir el futur? Ara caldrà el seny per entendre-ho, més endavant caldrà la rauxa per redreçar el país. Si encara en queda …
Prop de l'Onyar 
4 respostes a “Del seny i la rauxa”
Jo sóc mestra de primària…el meu sou ha estat molt minvat al llarg d'aquest temps. No em veig amb dret de queixar-me, perquè tinc feina i encara puc pagar la majoria de factures(no totes). Jo intento ser pacient , no queixar-me i gaudir de la meva feina…però enguany se'm fa difícil. Quan sento les notícies …em desespero. No sé fins a quin punt haig d'aguantar o fins a quin punt puc queixar-me pensant en altres persones que estan MOLT pitjor. Què em de fer? No ho sé…esperar , aguantar…viure .
Gràcies Àngels pel teu comentari. A mi em passa força com a tu, tampoc sé gaire que és el que cal fer. Sovint no he dubtat gaire a posar-me darrera una pancarta, però ara no sé què haig de fer. La incertesa segurament és una de les característiques d'aquesta època que hem de viure intensament.
A mi el que em de pensar en l'aspecte que comentes Francesc de la qualitat d'ensenyament és que el meu pare i la meva mare van ser unes extraordinàries persones tot i havent patit en la pròpia pell els efectes de la guerra civil espanyola… amb això vull creure que no tot ho determina l'escola… per bé o per no tant bé, l'àmbit familiar i social en el qual ens movem de petits conformen molt les actituts i les aptituts que aconseguirem posar en pràctica de grans. Per altra banda m'agrada el punt que poses en evidència, Àngels, que moltes altres persones estan MOLT pitjor… tenir una visió global, ja sigui geogràfic o social, ens ajuda a no caure en un pessimisme gratuit, sinó que les dificultats (que hi són, evidentment, i que n'hi haurà) podran fer-nos més forts, i ens permetrà (tant de bo!) orientar els nostres horitzons vers metes i objectius diferents, potser més indispensables? més humanes? més essencials?
Cert…em preocupa , però,la desmotivació dels professionals. No podem negar que si no estem satisfets…no funcionarem bé. Per això la nostra organització social està tan malmesa, perquè ens hem basat en guanys econòmics i no personals i humans. Tens raó Pep…ens cal redescobrir que allò indispensable no passa per l'economia , sinó per les persones , les relacions,els valors…Tot i les necessitats econòmiques que tenim ( no hem de caure en "móns paral.lels , hem de ser realistes)