Camí, esforç i objectiu


Aquesta setmana, tot explicant a classe una determinada tècnica de gestió empresarial, d’aquelles que han de servir per aconseguir els mínims costos i afavorir l’eficàcia en el procés logístic de l’empresa, una alumna esclata espontàniament: “Però, això és molt difícil!”. Aquest afortunat comentari va permetre encetar una reflexió al voltant de les coses difícils i el seu valor.

Interessant diàleg sobre el valor d’assolir les coses amb esforç i no tan de valorar les coses difícils, només perquè ho són. El camí que un fa per arribar a aconseguir una fita, acostuma a ser molt més important i enriquidor que la fita en sí mateixa. El grau de compromís, l’esforç i l’empeny que un posa durant el camí, és imprescindible per a la maduració de la persona i per tenir una mesura més ben ajustada del valor (no del preu) de les coses.

Tot això m’ha fet recordar que entre els papers del meu pare que vaig trobar després de la seva mort, hi havia una llibreta, gastada i esgrogueïda pel pas del temps, plena de números. Es tractava d’un rudimentari registre de despeses originades per la construcció de la modesta casa familiar, que ell mateix, amb les seves mans i l’ajut d’un paleta professional, va anar construint els dissabtes a la tarda i els diumenges, durant alguns anys. En aquesta llibreta hi eren anotats cadascun dels cèntims, cada pesseta que gastava en la compra de maons, ciment, totxanes, … Des dels plànols de l’arquitecte fins el permís de l’ajuntament, passant per 3 sacs avui, 2 la setmana següent, … Tot calia que estigués mesurat al cèntim, en una precària economia familiar, per tal de poder deixar la casa de lloguer, tal com el propietari exigia.

Certament que utilitzar aquelles tardes de dissabte i els diumenges, únics moments de descans del meu pare, després d’una setmana treballant tot el dia, era un esforç considerable, ara difícil d’imaginar. Evitar les rondes de la parella de la Guàrdia Civil, encarregades de fer respectar “el día del Señor” on era prohibit treballar, era un risc inusual. Però aquells records, aquelles tardes de primavera, on la meva mare, el meu pare i jo, berenàvem envoltats dels fonaments de la futura casa i unes incipients parets que començaven a enlairar-se, tot imaginant on seria l’habitació de cadascú, la cuina, … han quedat gravades en el meu pensament i en el meu cor, per tota la vida.

A la mitjania del segle XX, les coses tenien un valor. Ara tenen un preu. Això m’ha fet pensar quin dret tenim les persones a posseir les coses, si és que el tenim. He pouat a la Doctrina Social de l’Església que, independentment de les creences de cadascú, sempre m’ha semblat una font de criteris per a un model econòmic prou avançat, des del punt de vista de l’humanisme. Allà hi he trobat aquest paràgraf: “Entre les múltiples implicacions del bé comú, assumeix un relleu immediat el principi de la destinació universal dels béns: Déu ha destinat la terra amb tot el que conté a l’ús de tots els homes i pobles, de manera que els béns creats han d’arribar a tots amb un criteri d’equitat i tenint com a guia la justícia i per companya la caritat. (…) Déu ha donat la terra a tot el gènere humà, perquè aquesta sostingui tots els seus membres, sense excloure’n ni privilegiar-ne cap. (c. 171).

Uf! Hi ha cap partit polític amb un programa tan progressista? Davant d’això, en aquests temps de profunda crisi, la caritat mal entesa i la solidaritat, crec que es queden francament curtes.
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s