Quan un cotxe va agafant velocitat, pren una determinada inèrcia i corre sense obstacle per una bona carretera, no sembla massa convenient accionar el fre de mà. De ben segur derraparia, els seus ocupants trontollarien i fins i tot algun podria sortir disparat fora de l’habitacle del vehicle. Tot i així, si les circumstàncies ho requerissin, no dubtaríem a fer-ho. El pendent ha fet agafar una inèrcia perillosa, el fre de peu no respon i ens apropem a un penyasegat que, de caure-hi, ens hi deixaríem la pell amb tota seguretat. Abans de perdre-ho tot, accionaríem el beneit fre de mà, sense pensar-ho dues vegades. Tan se val les sacsejades i els riscos. Qualsevol cosa és preferible a caure pel barranc i estavellar-se una estació abans d’arribar a l’infern, perdent-hi bous i esquelles.Darrerament és aquesta la sensació que tinc mirant al voltant. Hi ha moltes coses que han pres una inèrcia que sembla imparable. Sento a dir molt sovint: “això és impossible”, “això no ens ho deixaran fer”, “és impossible que aquests alumnes facin això”, “això no hi ha qui ho arregli” i frases per l’estil. Com si una fatalitat ens empenyés a anar rodant per inèrcia, cap allà on els fats ens vulguin portar. Amb aquesta crisi que patim en lloc de viure-la, els mercats ens han donat una lliçó de que les coses no són així. Anàvem circulant a tota pastilla, pel que semblava una còmode i segura autopista. I de cop … fre de mà. Tot trontolla, total inseguretat, fins i tot algú surt disparat cap en fora, no aconseguim dominar el vehicle. Ens veiem obligats a canviar l’estil de conducció, l’adreça de destinació i fins i tot el camí per arribar-hi, si és que encara recordem on anàvem.
Penso que una sacsejada d’aquest estil no aniria malament a dos aspectes que sento propers, com són l’educació (llegiu-hi sistema educatiu, qualitat de l’ensenyament, praxis educativa diària, …) i l’inacabable encaix de Catalunya amb Espanya (podeu llegir aquí, banderetes i banderoles, mètodes de càlcul del dèficit fiscal, consultes democràticament prohibides, …) . En tots dos casos crec que hem agafat una inèrcia que ens vol tenir contents però enganyats i que ens manté en un estat de lamentacions, resignacions i fatalismes francament ensopidors. Això possiblement seria aplicable també a d’altres aspectes de la nostra realitat actual. Tot i així, sé que ningú accionarà el fre de mà, perquè és millor mantenir una aparença de camí que es va fent, que trontollar, rodolar i arriscar-se a sortir de la carretera i espetegar contra una tanca.
Sé que accionar el fre de mà no és políticament correcte. Sé també que algú podria prendre mal i que els interessos creats, és una fàbrica de prudents. Però també crec que a vegades pot ser positiva una forta sacsejada que qüestioni els fonaments d’unes aparents normalitats, que en realitat moltes vegades no són més que decorats de cartó pedra, darrera dels quals hi trobem ben poca cosa. Els nostres fills, el nostre jovent, no es mereix anar-se esllanguint en un tram tram rutinari que no qüestiona els paradigmes sobre els que es basa la nostra societat, la nostra economia, la nostra convivència, la nostra manera d’educar, … Per amor a ells, crec que hauríem d’empènyer entre tots per accionar el fre de mà, un fre de mà positiu que sacsegi els pensaments, els esperits i les consciències i ens ajudi a trobar un camí diferent. La fruita a vegades acaba de madurar quan cau de l’arbre. I és que les sacsejades, si estan motivades per la recerca sincera i generosa del bé comú, poden ser positives. O almenys a mi m’ho sembla.
