Posar límits


Nen, no facis això! Nois i noies, ara tothom amb l’ordinador parat!  Nena, para quieta! Ep, no us aixequeu encara! Fins aquí podeu arribar! He dit que només podem arribar aquí i prou! Velocitat màxima 80! Temperatura màxima 22! Tanca l’aixeta! Dèficit màxim 5,3%! … I anar fent.

barreraPosar límits, què fàcil és! Només cal comprar-se una barrera i baixar-la quan i allà on calgui. Aquí no passa ningú! A l’aula és un recurs fàcil. Molt més fàcil que convèncer, ensenyar, demostrar, provar, pactar, dialogar, … I a més aconsegueix posar ordre en poc temps. Eficàcia demostrada. Llàstima que no serveixi per educar.

També a casa, a vegades és fàcil utilitzar aquest recurs. Certament que cal posar límits i posar-los amb claredat i sense dubtes, però a vegades podem caure en el parany de fer-ho només per cansament o per comoditat. Els límits han d’anar sempre acompanyats d’una pedagogia que ajudi a entendre el benefici del límit. Un límit sense sentit, és en realitat una imposició. La força acostuma a ser enemiga de l’educació i de la formació.

La sensació que tinc darrerament és el que a Espanya i també a Catalunya, estem fent això. Posar límits. Retallar i prou. És evident que cal posar uns límits al nivell d’endeutament de les administracions públiques (i també a les economies privades), tot i que no sóc partidari de fer-ho d’una forma tan irreversible com s’ha fet, incloent-ho en un mandat constitucional i renunciant a una de les eines de política fiscal que té un estat. No cal dir que la disbauxa en que tots vam viure durant uns quants anys, ara fa imprescindible posar límits. Malauradament si aquests límits no van acompanyats d’altres mesures, esdevenen imposicions. No dubto de la seva eficàcia momentània, sobretot si s’apliquen per la força, però dubto molt del seu resultat a mitjà i llarg termini. Presentar uns pressupostos austers està bé, fins i tot podem comprendre que és imprescindible en la situació econòmica actual i … si m’apureu, per a un català com jo, pot tenir inclús el seu punt d’interès. Però l’austeritat, per tal que es converteixi en cultura, ha d’anar acompanyada de millores en la gestió de les administracions públiques, de mesures de racionalització i eficàcia. Cal implantar en el sí de l’administració (i també en el sí de la nostra societat) la cultura de l’austeritat. No són les institucions qui malbaraten els pressupostos públics, són les persones que les dirigeixen. Sense una intensa pedagogia adreçada als administradors públics, als funcionaris, a les famílies, … a tothom, els límits són fugissers, hi haurà qui se’ls acabarà saltant i a més, perillen de ser injustos.

Acabo de llegir un llibre molt recomanable de recent publicació. Es tracta de “Modesta España. Paisaje después de la austeridad” de l’Enric Juliana director adjunt del diari “La Vanguardia”. I es que, ara ens cal l’austeritat, després ens caldrà la modèstia. Tot plegat ens hauria de permetre fer front a la inevitable reestructuració de l’estat espanyol, sense fent-s’hi mal. O encara millor, tractant d’aprofitar l’oportunitat per encarar un camí més pròsper i amb una qualitat de convivència de gamma extra.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s