Camins…


Diuen que tots els camins porten a Roma. De fet jo sempre hi he anat pel mateix camí, però tan se val. El que realment interessa en aquest moment és que davant de les situacions en que ens trobem a la vida, els humans, gràcies a la nostra intel·ligència, tenim la llibertat d’escollir entre diferents camins.

També ara, davant el camí que s’està seguint per mirar de resoldre la crisi. Un camí que deixa els més febles sense casa, els treballadors sense feina i les classes altes sense vergonya. Un camí que deixa una generació sense futur i un futur sense esperança. Un camí que aprofita per desballestar un model de convivència entre pobles, envaint i menystenint a qui faci falta, com si algú fos l’amo del tros. Un camí que opta per furgar amb el bisturí aplicant una cirurgia altament traumàtica a l’estat del benestar, mentre preserva el benestar d’uns quants. Un camí que preveu rescats multimilionaris als avars imprudents, mentre els assenyats veuen perdre’s el poc que tenien. També davant d’aquest camí, cadascú de nosaltres pot emprendre diferents camins.

Les converses de passadís arreu, ja fa setmanes que bullen de tot tipus de comentaris. Entre el dringar de coberts, plats i gots, quan per atzar es crea un moment de silenci, se sent sempre el ressò de paraules com crisi, retallada, sou, por, … Aquestes darreres setmanes les retallades a l’educació s’han convertit en “trendig topic”  als passadissos dels centres educatius. Moltes d’aquestes retallades afecten directament o indirecta a la meva butxaca, però no són aquestes les que més m’indignen. Aquella retallada que em sap més greu és la que fa referència a l’aturada en l’aplicació del nou sistema educatiu a la formació professional. M’indigna, precisament perquè  no és una qüestió personal, sinó de futur dels nostres joves, de les nostres empreses, del nostre país. El ministre Wert, que tants invents rocambolescs ha anunciat, sense que s’hagin aplicat per manca de coherència i fins i tot, per desconeixement; ara proclama una mesura que res té a veure amb les prioritats que a Catalunya s’anuncien: innovació, creativitat, emprenedoria, treball i cultura de l’esforç.  Des de Catalunya, s’acata la mesura amb submissió de veritable vassallatge, sabent el què significa i sabent que l’estalvi que produirà en els pressupostos dels 2012 i del 2013 serà ben minso. Però també davant de tot això, tenim camins per triar.

Aquesta setmana, coincidint amb algú al passadís, fem un comentari sobre la situació. Ja marxant, em diu: “està arribant l’hora de que cadascú defensi els seus interessos”. És un camí, òbviament. Però no crec que sigui ni l’únic, ni per descomptat, el millor. Anar a la guerra, cadascú amb la seva cuirassa, a veure si és capaç de mantenir el seu territori, en detriment dels altres, crec que no és el meu camí. Sincerament, no sé quin camí acabaré enfilant. No cerco però un camí personal, sinó més aviat un camí cooperatiu, un camí on la tasca que tenim davant, tant complicada per les circumstàncies, com irrenunciable; és afrontada col·lectivament. Posant cadascú el seu granet de sorra, sense paràsits i sense herois. Un camí on cadascú té el seu paper, petit però important i imprescindible. Veig aquest camí, com   una de les poques opcions que tenim per aconseguir dues coses alhora: mantenir la cohesió social i enriquir-nos d’una forma de treballar amb visió de futur. Tot i això,de moment, em trobo encara a l’encreuament de camins…

Anuncis

Un pensament sobre “Camins…

  1. Sobre el contingut del text, hi ha dos punts que vull remarcar.

    El primer és sobre la continuitat del model d’estat del benestar. Durant anys, ha estat mal entès. I, d’entre altres conseqüències, s’ha abusat. Per exemple, la cultura de la gratuïtat. Si un servei públic genera unes despeses, és evident que algú les haurà de pagar. Més tard o més d’hora, per dir-ho de manera simple. I ningú ha dit res perquè es podia anar pagant tinguent, com a conseqüència, una situació de gairebé ruïna a les arques públiques.

    El segon és la dificultat actual d’engegar projectes col.lectius en una societat essencialment individualista, i que tendeix a valorar el fet d’espavilar-se encara que sigui a costa de l’altri.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s