15M: un altre món és possible


Les utopies fan avançar els pobles, la indignació no. En el moviment 15M possiblement hi ha dosis de les dues coses, en proporcions variables. Ocupar els espais públics em sembla un símbol d’una possible utopia. Els espais individuals s’estan acabant i cal donar pas a l’espai col·lectiu. La nostra vida, cada cop més, es desenvolupa a la plaça del poble. Ocupar els espais públics, és també un crit a caminar en aquesta direcció. 

Potser no està bé ocupar els espais públics, perquè són de tots. Per fer-ho caldria altes dosis de tolerància, de respecte, i de diàleg. Malauradament no sempre és així. Però quan les coses van molt malament, algú ha de ser una mica transgressor per provocar la reflexió i l’acció. En tot cas, és un símbol de que la política, la cosa pública, és cosa de tots. Ningú ha de quedar al marge de les decisions que ens afecten a tots. La democràcia ha de donar un salt qualitatiu de grans dimensions, o no te futur. La realitat augmentada que ja vivim a través de la xarxa 2.0, ho permet, ho demana i potser, fins i tot, ho exigeix. Els polítics estan molt lluny de voler refundar la democràcia. Ja se sap, tots busquem seguretats. Els polítics també. Però la seguretat ha deixat de cotitzar a l’alça i hem de buscar el camí enmig de la incertesa, de les incerteses.

Si la democràcia tal com la concebem actualment no té futur. Si la política està en decadència. El perill és imminent i greu. En mans de qui estem? de l’economia? Tampoc, estem en mans de la veritable economia. És més greu! Estem en mans dels interessos d’aquell 20% que ja deia Pareto que acumulava el 80% de la riquesa. Estem en mans d’unes minories que defensen els seus interessos, tal com faríem possiblement nosaltres si fóssim al seu lloc, no ens enganyem. La reflexió crec que hauria de ser sobre el per què això és així.

Imagino una obra de teatre amb un protagonista: l’egoisme. Podem buscar explicacions fora de nosaltres, en les estructures de mercat o allà on vulguem. Però, per què no comencem per buscar dins nostre? L’egoisme porta a l’avarícia, a l’interès desmesurat i sense fre del 20% i, en la mesura del possible, també del 80%. Un altre protagonista de l’obra és la política. Ha cedit! La política ha cedit a la pressió dels interessos, ha entrat en el joc del mercat i llavors ha estat incapaç de fer d’àrbitre, perquè es clar, un no pot ser jutge i part al mateix temps. La política no pot ser una part del mercat, no pot ser un creador de sòl urbanitzable per posar-lo al mercat i al mateix temps regular una bona praxi dels mercats. El liberalisme ha creat un monstre. El mercat regulat en funció del bé comú pot ser un instrument útil. El mercat desbocat, esdevé salvatge i es converteix en un monstre que devora al seu propi fill si convé. I ara què?

L’altre dia un molt bon amic meu em feia arribar el llibre “Hay alternativas” que podeu descarregar-vos lliurement a www.sequitur.es, i em preguntava: hi ha esperança? La meva resposta és SÍ, hi ha esperança. Es clar que sí, potser no n’hi ha hagut mai tanta d’esperança. Cal recuperar la Política, amb majúscules. El moviment 15M ha de ser prou intel·ligent per adonar-se que totes les energies, també les utòpiques, si no es canalitzen a regenerar la política no serviran de res. Més ben dit, no ajudaran a fer de l’esperança una possibilitat i de la possibilitat una realitat. Qualsevol altre camí portaria a la destrucció. Les places del poble no poden portar a la destrucció, les places del poble sempre han estat espais de trobada i de diàleg, són els espais on els que no tenen ni un balcó, troben espai per viure i per relacionar-se. Necessitem la plaça del poble, com espai d’esperança.

Anuncis

4 pensaments sobre “15M: un altre món és possible

  1. Magnífica entrada. A mesura que ha passat el temps m’adono de l’encert de no haver participat en el 15M (ho vaig explicar també a http://5oma.wordpress.com/2011/05/19/perque-no-anire-a-lacampada/ ) Però sí que em queda l’esperança que tot plegat pugui servir per sacsejar la classe política.
    M’ha agradat la interpretació econòmica del principi de Pareto que el 20% de causes provoca el 80% dels problemes… Aquest 20% d’interessos egoistes que han proliferat en una societat que s’ha anat buidant de valors (no borsaris, vull dir valors de veritat ).

    • Gràcies Txeiks pel teu comentari. Certament que els temps que vivim necessiten de totes les iniciatives que, de bona voluntat, intentin aportar camins per sortir-nos-en.

  2. Des del meu punt de vista, la política ha cedit als interessos privats perquè els ha necessitat, els necessita i els necessitarà. És a dir, la convivència és, de manera irrefutable, mútua, i sempre a favor del més fort. Ara fa pocs anys, i gairebé com a relat de ficció, em sorprenia que els interessos del mercat arribessin a controlar les decisions polítiques. Els polítics com a titelles? Sí, això és el que estic veient. Hi ha un fet a remarcar. La política té cara i ulls, la podem identificar i nominalitzar. Però, i els interessos econòmics? Qui és el Standard & Poor´s, capaç de destabilitzar el govern d’un país amb una valoració?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s