La campana i la roda


Una de les meves darreres col·laboracions a la revista Ciutat Nova

És diumenge. Són tres quarts de set del matí. Estic despert i inquiet perquè em cal llevar-me a les vuit. Volta i mirada al despertador. Una altra volta i, de nou una mirada. Encara no, encara és d’hora. Si m’ajudés el so d’una campana estaria menys inquiet, però … al campanar de la parròquia no hi ha campana. Llàstima! No és pas que cap desaprensiu l’hagi “retallat” , és que no n’hi ha hagut mai.

Les campanes no dringuen, els pobles no ho semblen, les ciutats semblen circuits, i tot plegat esdevé sovint un gran embolic on ens hi manquen les referències. La realitat ja no sabem si és física, virtual o augmentada. Ens trobem enredats en un univers de símbols que ens costa desxifrar i ens hi manquen referències. Trobem a faltar arrelament, ordre, pau, serenor, reflexió, tot allò que ens podria permetre de ser més feliços.

La informació ens arriba cada pocs segons, sempre nova, sempre diferent, cada cop més ràpid. El que acaba de passar ho llegeixo a la pantalla del “smarphone” o del “tablet” passats escassos moments. I això contradiu allò, aquest discrepa d’aquell, el que era blanc ara comença a ser gris, el que anava bé ara és un desastre i allò que anava malament no sabem mai si acaba anant bé. Tot gira i gira a gran velocitat. Nosaltres estem en aquesta vertiginosa roda que giravolta sense fre. És més, formem part d’aquesta roda i no en podem fugir. Possiblement tampoc n’hem de fugir. Sovint ens sentim com si viatgéssim arrapats al cercle exterior de la roda, voltem i voltem, la roda ens passa per sobre i acabem marejats i masegats. No podem fugir, però tampoc podem continuar així o … hi perdrem la salut.

Tot de cop, com un llamp, una idea. I si ens desplacéssim al centre de la roda? Continuaríem formant-ne part, i alhora podríem mantenir una quietud i un equilibri que, sense fugir, de ben segur ens permetria veure les coses d’una altra manera. Des d’una altra perspectiva. Podríem recuperar la serenor i amb ella, un aspecte crucial de la vida: l’espiritualitat inherent a tot ésser humà. L’espiritualitat absolutament imprescindible per poder navegar per aquest mar de fantasmes digitals on tot és més accessible que abans i on no hi ha campanes, no hi ha on arrelar-se. Per això la necessitat de discernir, separar i discriminar positivament el que és vàlid d’allò que no ho és, convida a situar-nos al centre de la roda i fa imprescindible conrear la nostra espiritualitat. No parlo de religió, ni d’esglésies; però tampoc de centres comercials. No parlo d’una fugida introspectiva, ni d’un immobilisme estèril. Parlo de trobar el silenci necessari per poder escoltar la campana que ens crida a construir el nostre món de bracet amb els nostres conciutadans, esdevinguts germans de roda.

Publicat al número 141 (juny-juliol 2012) – Ciutat Nova

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s