El núvol


Darrerament estic descobrint els avantatges d’estar al núvol. No pas d’estar als núvols. El núvol, ara forma part de les nostres vides. L’altra dia rebo un correu electrònic amb la convocatòria d’una reunió, vaig veure-ho al mòbil i des d’allà mateix, el fitxer adjunt, cap al núvol. En arribar a la feina, la convocatòria disponible per treballar-hi des de l’ordinador. En arribar a casa, des del portàtil, accés a la convocatòria amb les modificacions realitzades a la feina. Tot,  gràcies al núvol.

Avui, amb els alumnes de batxillerat hem fet una mica de balanç del curs, ja se sap, ara ja toca. Hem evidenciat el fet de que cada vegada disposem de més recursos per a l’aprenentatge. El núvol n’és un, que permet compartir arxius, tenir-los sempre sincronitzats, treballar-hi des de diversos indrets i de forma col·laborativa. Però són molts més els recursos que, en un Institut públic, d’un barri modest, com és el barri de Santa Eugènia de Girona, es posen en funcionament de forma natural, lenta però continuada, al servei de l’ensenyament. Aules virtuals, blocs, grups a les xarxes socials, ús de les pissarres digitals, espais al núvol on compartir arxius, etc… No és una qüestió de recursos econòmics, és una qüestió d’ús didàctic d’unes tecnologies que poc a poc han anat amarant la pràctica docent d’una bona part del professorat.

L’objectiu, un de sol. Ampliar les possibilitats d’aprenentatge a uns alumnes que no ho tindran gens fàcil a la vida. Ara més que mai, es mereixen i a més hi tenen dret, una formació de veritat. És fàcil aparentar que han après, però és molt més difícil lluitar per aconseguir un veritable aprenentatge. El que necessitaran per a la vida, no és precisament una aparença. I això, es clar, requereix esforç.

En un entorn desfavorable des de molts punts de vista, una gran part del professorat, amb un nivell de professionalitat que sovint es veu superada per la vocació, fem mans i mànigues per no caure en el fàcil parany del frau educatiu. Amb encerts i errades, tractem d’anar dissenyant un camí, d’anar posant uns elements a l’abast dels estudiants per tal que no es quedin només amb una bonica façana de suposats coneixements.

Tot i així, el grau de fracàs escolar no es redueix de forma significativa. El nivell d’abandonament dels estudis tampoc, a la majoria de nivells. Què està passant? Per què una part de l’alumnat, que es troba ja en la seva etapa d’estudis postobligatoris, en matèries que escull lliurement, no mostra un interès per aprendre? Per què predomina només l’interès per aprovar (o per no suspendre)? Per què es valora tan poc el fet de saber coses? Per què la cultura de l’esforç té tan pocs adeptes al mercat?

Reconec que possiblement una part del col·lectiu docent encara estem als núvols i això … perpetua unes aparences fraudulentes gens beneficioses. Però, no serà que hi ha més gent que està als núvols? No serà que l’entorn més proper de l’alumnat, ha dimitit i està als núvols? Mentre el núvol, ens invita al treball en xarxa, ens invita a afrontar els problemes junts, en el món educatiu, allò que en diem “comunitat educativa”, sembla més dispersa que mai. Cadascú al seu núvol. La potencialitat dels mitjans és molta i penso que s’hauria de veure acompanyada d’una ferma voluntat d’unitat davant els reptes de la societat actual.

Anuncis

3 pensaments sobre “El núvol

  1. Si, l’entorn familiar ha dimitit. A la vida social només compte el nivell adquisitiu i prepotent, (que no l’intel.lectual ).
    Efectivament, és una llàstima que no aprofitem els mitjans que tenim.
    Tenim tendència, a no saber interpretar i utilitzar el que ens envolta, degut a la nostra ignorància, sobergueria….

    • Crec que l’entorn en què ens relacionem des de petits (família, escola, activitats d’oci…) condicionen molt l’atiament d’una visió de la vida basada en l’esforç, i el creixement personal a manera de trajectòria, de camí, de valors que aporten, per mi, força.

      L’entorn també influencia la visió contrària, en què el plantejament vital no prioritza la reflexió. Aquesta és la visió que més he copsat. És a dir, predomina la ‘cultura de la immediatesa’, el dia a dia, el pensament a curt termini. Però, sí, hi ha joves que conserven una visió vital més a llarg termini. Parlant amb ells, en ambdós casos, sovint és fàcil d’abstreure.

  2. Gràcies Aida i Joaquim pels vostres comentaris sempre enriquidors. Certament que l’entorn familiar (en alguns casos) ha dimitit, però crec que també han dimitit els mitjans de comunicació difonent aquesta cultura de la immediatesa, que diu en Joaquim; també han dimitit bona part dels polítics que mai han fet una aposta decidida i ferma per l’educació pública (i no parlo només de diners).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s