La roja


Durant part de la meva infància i joventut, vaig viure en un carrer amb nom de descobridor, que en aquella època no tenia sortida. El carrer acabava en una improvisada paret, darrera de la qual hi havia una vinya. El que ara és gairebé una àmplia avinguda, llavors era un cul de sac. Els cotxes no hi podien passar i només es podia continuar el camí a peu, a través d’un petit corriol, construït de forma espontània a base de passar-hi. Sis o set cases més amunt de casa meva, a la darrera de les casetes que formaven el carrer, a tocar de la paret, hi vivia un matrimoni una mica gran.

L’home era baixet i prim. La dona, en canvi, era alta, cepada. Callada, difícilment parlava amb ningú. Una certa altivesa posava de manifest un passat per descobrir. Una afabilitat amagada sota el seu posat, una mica sorrut. Tothom li deia “la roja”. El poc que parlava, posava de manifest la seva procedència de fora de Catalunya. Un dia vaig preguntar al meu pare perquè l’anomenaven així “la roja”. Em va explicar que durant la maleïda guerra civil espanyola, aquella dona, era una miliciana destacada. Comandava un escamot de la CNT-FAI i era força coneguda per la seves idees republicanes i fins i tot comunistes. Suposo que els anys hi havien anat afegint imaginació a la llegenda.

“La roja” no va conèixer l’euro, estic segur que vivia amb el seu marit de les seves migrades pensions, sense fills i sense massa alegries. Austeritat, que en diuen ara. Callada, amb una mirada entre trista i somniadora, quan jugàvem davant de casa seva, sentia sempre un xic de curiositat per aquella dona. Recordo que una vegada, se’ns va escapar la pilota cap a casa de “la roja”, entre esporuguit i dubtós, vaig trucar i li vaig demanar. Sense dir-me gaire res me la va tornar amb amabilitat i amb un somriure. Des de llavors vaig pensar que “la roja” era una bona persona. Si ara fos viva, potser s’aplegaria amb els “iaioflautes”, potser hauria donat suport a les acampades del 15M. Potser tornaria a somriure amb un xic d’amargor per poder continuar defensant uns ideals que no s’acaben de complir mai.

“La roja” va lluitar i va perdre. No en sabia d’opulència, de disbauxes ni de grandeses. Les seves idees l’havien portat al fracàs, a ser titllada per tothom com “la roja”, a viure amb allò que és imprescindible. Però el seu posat ferm i recta, denotaven la integritat d’una persona que no es doblega davant els cants de sirena dels bitllets, ni davant les promeses d’èxits fugissers. Aquesta va ser per a mi “la roja”.

Anuncis

Un pensament sobre “La roja

  1. El meu avi era comunista. Del bàndol que va perdre. Va estar refugiat a França durant molts anys. Va poder tornar al cap de 10 anys.
    Recordo que escoltava per la radio a “La Pasionaria”. I explicava les idees
    i il.lusions d’aquells joves que volien un mon millor i d’igualtat, un mon més just. Les idees no eran dolentes.
    Desprès tots sabem el fracàs del comunisme.
    Viviem tots junts al costat de l’església i la rectoria del meu poble.
    El profund respecte entre el mossen i el meu avi, era tot un exemple. M’atreveixo a dir que alguna idea compartien.
    M’agradaria saber la seva opinió, ara, en aquest moments, desprès de veure el que ha passat amb el comunisme.
    El meu pare (el seu fill), portava per nom “Progrés”. Quan tenia 7 anys és va batejar i és va canviar el nom.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s