NO a la guerra

“La poesía es un arma cargada de futuro” (Gabriel Celaya)

La guerra no beneficia a ningú. Absolutament a ningú. Només sembra destrucció, patiment i mort. No hi cap argument per defensar una guerra.Cap ni un. Mai, en cap situació. Tot i la contundència d’aquestes paraules, és possible que molts hi estiguem d’acord.

Compte però, perquè estem en guerra. On? Aquí Quan? Ara. La guerra ha deixat de ser una qüestió de tancs, canons, armes i soldats, per passar ser una qüestió política, carregada d’ideologia. Una obscura maquinària ideològica que durant anys ha anat tramant en obscurs subterranis tota una letal munició que ara, aprofintant les armes que els hi brinden els mercats, dispara a tort i a dret, amb objectius precisos i devastadors. No hi ha trinxeres, no hi ha aixoplucs, no hi ha refugis, tots estem exposats a tan letal atac. No es tracta d’una batalla ocasional i escadusera, es tracta d’una veritable guerra, perllongada en el temps. No es tracta d’un escamot descontrolat, sinó de tot un exèrcit al servei d’una ideologia, que aplaudeix amb energia les victòries, sense cap consideració al dolor del vençut.

No us equivoqueu, no són els mercats els que disparen en una determinada direcció. És la ideologia, amparada en una majoria que es considera impune.  Tampoc són els homes de negre, ni la Sra. Merkel. Potser algú pensa que la Sra. Merkel, que d’indústria hi enten, ofegaria el motor de la màquina del creixement? És que algú pensa que Europa no donaria prioritat als elements clau de competitivitat? És que algú creu que a Europa optimitzar els recursos de l’administració pública, vol dir ofegar més als qui ja no poden més?

Espanya va superar una guerra, una llarga dictadura i més malament que bé, es va trobar un cert consens de convivència, gràcies al diàleg i a la col·laboració de tots, per iniciar una etapa democràtica. Ara, les armes carregades d’ideologia, amagades covardament sota el paraigua que amb complicitat l’hi proporciona la prima de risc, insulten i disparen contra els més febles, contra els serveis públis bàsics , contra la diversitat lingüística, contra l’estat de les autonomies, contra la convivència i contra la mateixa essència de la democràcia. Amb l’altivesa i el menyspreu propis dels exèrcits vencedors.

Aquest matí, un periodista radiòfonic feia una llarga reflexió amb la reiteració de la frase “ja no puc més”. Possiblement té raó, n’hi ha per no poder més. Però, estem en guerra. Per això veiem el que veiem i sentim el que sentim. Però després de la guerra sempre ve la pau. Ara només ens queda continuar treballant, buscant camins de solidaritat, de participació, de col·laboració i de diàleg. Només això ens pot permetre d’esquivar el màxim de trets possibles i, encara més important, pot fer que a la guerra no la succeeixi la claudicació, sinó una veritable pau. I és que, ja ho deia en Gabriel Celaya “la poesia es un arma cargada de futuro”, malauradament també la ideologia pot ser un arma carregada de devastació.