A peu per Girona


Ja fa unes quantes setmanes que, ben d’hora ben d’hora, inicio a peu la travessa de Girona, d’Est a Oest. No es tracta d’una nova modalitat esportiva, senzillament és el camí per anar a la feina. Digueu-ne salut, digueu-ne ecologia o digueu-ne … retallades, el cas és que cada matí faig una agradable passejada de mitja horeta. A aquella hora el sol encara manté la timidesa que l’ha tingut amagat durant unes hores. L’aire té una frescor agradable, un punt encisador.

Enfilant per Montilivi, cap a l’eixample fins a topar amb el Parc del Migdia, que mena cap a la carretera de Barcelona i un cop superada la cicatriu de la via elevada del tren, amb les obres eternes (?) del tren d’alta velocitat, que encara no veiem; permet endinsar-se cap al barri de Sant Narcís, casetes baixes, ombres i caminois, fins arribar a travessar el riu Güell, porta d’accés al barri de Santa Eugènia. Els carrers d’aquest popular barri, abans poble, permeten d’arribar fins a Can Gibert. La travessa arriba a la seva destinació final: la feina.

A aquella hora del matí la ciutat és un reflex de les primeres activitats dels seus habitants. Dels carrers inicials gairebé deserts, en arribar al Parc sembla com si de sobte l’activitat es fes més palesa. Jardiners fent la seva feina, matiners que aprofiten per fer una mica d’esport, passejades en companyia d’animals de companyia que necessitat sortir després de tota una nit tancats. La carretera de Barcelona ja presenta un tràfec força intens. Com en un “crescendo” harmoniós, cada cop la ciutat sembla més desperta. Alguns botiguers ja han obert les persianes del seu establiment, amb absoluta fidelitat, mentre d’altres s’apressen a fer-ho. Trobades casuals que esdevenen quotidianes. Oportunitat de saludar aquell antic alumne que encara té la sort de poder anar, també ell, cada dia al seu treball. Ocupats i desvagats, tothom comença a emplenar els carrers. Algunes senyores grans surten de missa de vuit a la Parròquia de Santa Eugènia, dos xicots que esperen l’autobús a la parada. Pocs joves, els estudiants estan de festa. Arribo finalment a l’avinguda “de la tireta”, per on gairebé tothom que hi circula a aquella hora, ho fa amb una tireta al braç. Cap misteri. Al centre de salut d’un tros amunt és hora de les analítiques.

La feina, inevitablement procura afanys, sorpreses, alguna dificultat i a vegades … alguna enrabiada. També possibilitats de relació, xerrades, projectes, perspectives, … Encara rumiant en tot plegat, cal enfilar el camí de tornada. Als voltants de les tres del migdia, el sol ha perdut del tot la seva timidesa i fa la seva feina amb rigor implacable. L’ambient és feixuc, l’aire gairebé irrespirable i el cuc de la gana és ben viu. Tota una altra experiència. Aquell camí que el matí era un bon moment per reflexionar,  font de pensaments positius, de records agradables. Després d’hores de feina, i a temperatura ambient, tot sembla fer més pujada.

Anar a peu, et permet adonar-te de moltes coses, de copsar d’una forma molt més plena la vitalitat de la ciutat i, en el fons, la vida dels seus habitants. Vides que s’entrecreuen, a vegades sense saber-ho. Vides que reflecteixen les joies, els dolors, la salut, la malaltia, l’angoixa, la relaxació, la incertesa, el neguit, la pau, … Tot allò que de preciós ens ofereix la vida. Potser anar a peu, és també una forma de viure més plenament.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: