Sortir al carrer


Demà passat, onze de setembre de 2012, sembla que serem molts els que sortirem al carrer a manifestar-nos. Sortir al carrer és una expressió interessant, que d’entrada es refereix a una acció que comporta el fet de sortir del petit i reduït espai propi i privat, per passar a formar part de l’espai públic. D’aquell espai col·lectiu. D’un espai de construcció política, on la individualitat queda potenciada per la recerca d’identitat i alhora, afeblida per la proximitat de totes les identitats que cerquen un camí col·lectiu.

Sortir al carrer … per manifestar-nos. Manifestar-se, és una altra expressió que fa pensar. Manifestar-se implica ineludiblement exposar-se públicament, fer públic de manera explícita, allò que pensem, allò que volem, allò que desitgem, allò que proposem, allò que reivindiquem, allò que denunciem, allò que oferim. Quan aquesta manifestació esdevé col·lectiva, intenta ser una expressió dels anhels d’un poble. Es converteix en un clam col·lectiu, ple d’iridescències de múltiples tonalitats. A més, quan aquesta manifestació col·lectiva, envaeix el carrer, es transforma en un acte polític.

 Demà passat doncs, es produirà sens dubte un acte polític, previsiblement de gran envergadura per la forta implicació que s’ensuma als carrers, als bars, a les places … a per tot arreu. Davant d’un fet d’aquesta magnitud que provocarà tanta força, com ira, massa burles mofetes de menyspreu i fins i tot, un xic de frustració, caldria no oblidar les diverses tonalitats de confluència. I és que, una manifestació pública col·lectiva mai ha de ser unitària. No és que no pugui ser-ho, és que no ha de ser-ho. Pel bé de la democràcia i la pluralitat.

Els anhels d’un poble, s’han de poder expressar sempre amb diversitat de notes. Han de compondre una harmoniosa simfonia, mai una marxa militar. Mai el to mono tonal d’una sola nota. Perquè, és veritat que el col·lectiu que es manifesta té un horitzó comú i vol caminar en la mateixa direcció, però potser no tothom vol anar-hi pel mateix camí. Ben segur que la gent sortim al carrer perquè ens agradaria ser més feliços i que ho fossin també la gent al voltant nostre. Volem que es respecti la nostra dignitat de persones i de poble. Volem sentir-nos protagonistes de la nostra història. Poder construir el nostre present i el nostre futur. Dir a tothom i ben fort, que les imposicions i les injustícies cal esborrar-les del diccionari del segle XXI.

Però és clar, tothom ha de poder expressar aquests anhels d’acord amb la seva pròpia sensibilitat. I això no trenca la unitat de l’expressió col·lectiva, ben al contrari reforça les potencialitats del poble que camina. Pot trencar-ne la uniformitat, però no la unitat. Cal tenir amplitud de mires, per comprendre que per assolir el cim, les vies són diverses. Per apropar-nos a l’horitzó, els camins són múltiples i variats.

Qui surt a manifestar-se per defensar el seu país, la seva cultura, la seva llengua, la seva “pàtria”; que considera amenaçada i en perill. Qui ho fa per avalar una proposta, una vegada més, que recondueixi un encaix dins de l’estat que faci possible una millor convivència entre pobles. Qui, en canvi, vol expressar el seu rebuig a tant menyspreu, a tantes mentides, a tants insults, a tant foc creuat que malmena la convivència. Qui lluita per una major igualtat i cohesió social, que veu malmesa per unes polítiques que retallen i no creen. Qui es creu en canvi amb l’obligació de defensar uns serveis públics bàsics al servei dels més febles, que veu ara menystinguts i en perill d’extinció… I tants i tants altres “qui” … que podríem anar-hi afegint.

Cadascú expressa des d’una sensibilitat diversa, el seu camí per avançar cap a l’horitzó. Qui vol, interessadament, veure-hi símptomes de divisió, no hauria d’oblidar mai, que l’horitzó és comú. El cim no el perdem mai de vista. Els anhels són fixos. Governants, polítics, participants, observadors, mitjans de comunicació, … ningú hauria d’oblidar que tots els camins, menen cap a l’horitzó. Per cada camí hi avança un gruix de persones, expressió d’una mateixa sensibilitat. I tot suma. I el poble és més imparable quant més obstacles troba en el camí.

Bona Diada Nacional de Catalunya a tothom!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s