Quan la resposta és NO

(Basat en una història real, o no)

En Jan i l’Ester eren un matrimoni ben avingut. Bé, més o menys ben avingut, com tots. Van tenir un fill, en Pau. No perdien cap ocasió per a proclamar a amics i coneguts, que se l’estimaven molt aquest fill. Que, sense ell, no podrien viure. En Jan i l’Ester, educats en època de rígids costums eren però, un xic severs amb en Pau. Els veïns sabien prou bé que, mentre en Pau va ser petit, a totes hores se sentia cridar: Nen, no toquis això! Nen, ara calla! Nen, no t’embrutis! Nen, baixa d’aquí que cauràs! Nen, menja! Nen, no cridis! Nen, a dormir, que ja és hora! Nen, vigila! Nen, recull! Nen, a dinar! Nen, calla! Sí aquesta darrera se sentia més d’un cop.

En Pau va créixer, un xic tímid, a vegades fins i tot esporuguit. Evitava els conflictes sempre que podia. No era agosarat amb ningú, ni amb els pares, ni amb els mestres, ni amb els amics. En Jan i l’Ester, sempre deien, és un bon xicot. La màxima preocupació d’en Jan, era que estudiés i portés bones notes a casa, perquè havia de ser un home de profit. I va arribar l’adolescència d’en Pau … En Jan educat en un col·legi privat, amb la imatge del dictador a la classe, era de costums rígids. Força rígids. En tot cas, molt més que l’Ester que havia anat a un col·legi de monges. Però l’Ester, sempre li feia costat a en Jan, perquè l’educació del fill és irrenunciable, encara que costi suor i llàgrimes. I van començar a posar normes: Si no tens l’habitació recollida, no sortiràs el diumenge. No pots tornar a casa més tard de les onze. Aquesta pel·lícula no la pots veure. No pots sortir, fins que no acabis els deures. Si no treus bones notes, no aniràs de vacances al poble de l’avi. Si no et portes bé, no sortiràs amb els amics… Eren tantes les normes, que la seva recopilació en paper hauria pogut passar per un tractat constitucional. I en Pau, es va començar a revoltar. Els veïns van continuar sentint crits. Ara provenien més d’en Pau que dels pares. Cops de porta, cridòria, mala maror. En Pau, anava aguantant. No tenia altra remei. Mentre, s’anava distanciant dels pares, que responien amb més normes, prohibicions i limitacions.

Quan en Pau va acabar els estudis, era un home de profit, però no tenia feina estable. Vaja, sovint no en tenia de feina. I en Jan i l’Ester van continuar posant normes i més normes. Has de col·laborar. No pot ser que t’estiguis aquí sense fer res. Hauràs d’ajudar a les despeses de la casa. Si cal, amb tot el poc que guanyes. No és just que la teva mare i jo ens escarrassem per a tu, deia en Jan. Posa la rentadora. Frega els plats. Fes-te el llit. No vagis, no facis, no tinguis, no gastis,  no portis, no … En Pau somiava enormes NO que el perseguien fins portar-lo al límit d’un precipici. Estava inquiet. Neguitós. Cada cop més esquerp.

Un matí, en Jan i l’Ester van trobar l’habitació d’en Pau completament buida. Ni rastre del fill. Havia marxat. Vés a saber on serà. Tant que ens l’estimem, pobre fill nostre. Van intentar fins i tot denunciar-lo a les autoritats, però això no era possible. Era major d’edat. No era cap delinqüent. En Pau va fer la seva vida, difícil i feixuga. Escurat com estava, més pobre que una rata, les va passar magres. Molt magres. De tant en tant sentia enyorança dels pares, sobretot de la mare. Ell també se’ls estimava, però … Moltes nits, tenia un somni recurrent. Sempre se li apareixien imatges de tantes i tantes vegades que s’havien produït situacions en les que en Jan i l’Ester podien haver evitat la seva fugida nocturna, sense comiats. Tantes i tantes oportunitats, que uns i altres varen gaudir de la possibilitat d’estimar-se de veritat, deixant que cadascú pogués desenvolupar la seva personalitat. Ho somiava de forma insistent.

En Jan i l’Ester, no havien somniat mai res. Després de la marxa d’en Pau, van continuar sense somniar mai res, ensopits en una vida trista i grisa, pròpia d’una llarga migdiada, en una tarda calorosa d’estiu, mentre els braus surten a la plaça i toquen els clarins.