Aquest cap de setmana, els carrers molls, la temperatura a la baixa, la pluja. Tot plegat, molt més eficaç que no el calendari o els anuncis dels centres comercials, per recordar-me que ja som a la tardor. M’agrada el temps de tardor. Concebut en temps de tardor, el meu cicle vital anual comença sempre en aquesta època. És quan el brogit de l’estiu, la lluminositat esclatant, els dies inacabables, la vida al carrer, el dolç desordre dels horaris i la calor aclaparadora; deixen pas a un temps més serè, més pausat, més ordenat, més íntim. Per a mi és una època creativa, d’inici, de novetat, de treball, de reflexió, de serenor.
Abans que algú pensi que m’he aïllat en un estrany planeta sense dades, en un món irreal, avançaré que també per a mi, aquesta tardor, és un temps d’incerteses. No només per l’anunci de properes eleccions al nostre país. No només per la situació econòmica que vivim. No només per la greu davallada moral que patim de fa temps. No només pel patiment de tanta gent al voltant i arreu. A vegades, com ara, el desassossec exterior coincideix amb incerteses d’altra naturalesa i provoquen una època d’oportunitats de treball interior, de contrastos cruents que empenyen cap a un pas que vol ser ferm, per camins que no són segurs. També això és la meva tardor enguany.
Camino pels carrers de la que considero “meva” Girona. Cada dia que passa hi ha més senyeres i estelades penjades als balcons de les cases. Curiós. Mai havia passat. Sembla com si la ciutat es preparés per a la rebuda d’una autoritat, que esperem no sigui militar. És com si la gent del carrer, estès esperant quelcom que ha d’arribar. Com si volgués embolcallar les seves incerteses, amb una il·lusió, penjant-ne un signe visible a la façana. Escolto les tertúlies d’aquí i d’allà, les declaracions dels que coneixen la realitat asseguts al seu despatx, observo la incomprensió dels que s’ho miren de massa lluny. Però aquesta visió a peu de carrer, em dóna més certesa sobre el que està passant.
Aquest cap de setmana els carrers molls, les castanyes bordes pel terra dels carrers, han fet palès que d’aquí a quatre dies, Girona farà flaire de Fires. La ciutat s’emplenarà de gent i de festa. La tardor començarà a declinar. Arribarà la cita electoral que sempre que es convoca, malgrat les reaccions inicials d’alguns, és sempre la gran festa de la democràcia. De fet, en democràcies de baixa qualitat, com la nostra, sovint és l’única gran festa de la democràcia. És l’únic moment en que el poble, que és qui té la sobirania, s’expressa de forma incontestable i irrebatible. Òbviament no sé el que passarà, ni tracto d’endevinar-ho. S’esvairan algunes de les nostres incerteses, d’altres romandran i n’apareixeran de noves. La tardor declinarà, per donar pas a l’hivern auster.
Aquesta tardor, amb tantes oportunitats, exteriors i interiors, individuals i col·lectives, per a un procés vital sempre enriquidor, acabarà. Haurà de donar pas a una època de consolidació, d’anar fent camí, ben abrigats per les inclemències, amb pas ferm, sense defallir. Els arbres se’ns presentaran nus, gairebé sense vida, els camins buits i diversos. Fred i foscor. Però la vida no s’atura mai. Caldrà anar fent camí, amb pas ferm.
Prop de l'Onyar 