Economia i felicitat

Passo per places i carrers. Observo i miro. M’agrada guaitar les coses, fixar-me en els canvis de color de les fulles  a la tardor. En els avenços de les inacabables obres d’aquell racó de ciutat. Ara que es fa fosc aviat, m’agrada fixar-me en les finestres de les vivendes, on s’hi veu llum a dins, signe de calidesa, de llar, de família. Aquell indret que sovint és brut. Aquell jardí que necessitaria unes bones tisores de podar. El banc de la plaça on seu l’avi aprofitant el darrer sol de la tarda, …

Però, encara m’agrada més, fixar-me en les persones. Rostres seriosos, sovint preocupats, a vegades tristos. Cossos que caminen abatuts, com si ho fessin sota el pes d’una càrrega massa feixuga. Cap somriure. Escassos signes de joia. Fins i tot, alguna vegada, creua algun vailet d’ulls tristois, com de persona massa gran.  Penso, sense dir-ho: vivim en un món trist. Una societat malalta de tristesa, d’angoixa, d’abatiment, de cansament. Dialogo habitualment amb joves que han crescut en la cultura de la desconfiança, de tot i de tothom. Manca de feina i també manca d’ideals, d’il·lusió, de confiança.

Patim una situació econòmica gens encoratjadora. La manca de principis ètics i de valors, han transformat el sistema econòmic en una selva ferotge que ens ha portat a un atzucac. Uns han actuat desassenyadament i d’altres en paguen els plats trencats. Les diferències en la distribució de la renda són cada cop més grans. La societat corre el risc de fragmentar-se.

Quan un comença a estudiar Economia, una de les primeres coses que sempre li diuen, és que l’economia és la ciència que estudia la distribució dels recursos escassos. Estudiar i aplicar sistemes que permetin una adequada redistribució de la riquesa i de les rendes, per tal que tothom tingui allò que és necessari per a una vida digna. Un noble objectiu per a una ciència. Fer possible que la gent sigui feliç. Aquesta és l’economia que jo vaig escollir d’estudiar, mentre que la Universitat em va omplir el cap de fórmules, de números i d’expressions matemàtiques incomprensibles per a la majoria de les persones, que poc o res tenen a veure amb l’objectiu últim de la ciència econòmica. L’economia no és la ciència dels números, és la ciència de la felicitat. Cal reivindicar un retorn a l’essència de l’economia. Els números, els sistemes, els models i les anàlisis, tenen sempre al seu darrera el rostre de persones que pateixen o gaudeixen. Qui aplica unes teories, uns estudis, unes previsions economètriques, són també persones. L’economia és una ciència social, de les persones, per a les persones. O l’economia serveix per a portar un xic de felicitat a tothom o, de què serveix?