Defensar la vida


On és el teu germà Abel?

No ho sé. Que potser sóc el guardià del meu germà? (Gn, 4-9)

Ha coincidit, en les darreres setmanes, que a les llars de dues famílies amigues hi ha hagut novetats. Ja m’enteneu, oi? Vaja que hi han nascut dues precioses criatures. Imagineu-vos la joia de pares, avis, oncles, tietes i  tot tipus de parents i amics. Tot anant a conèixer les noves ciutadanes del món (ambdues són nenes), se m’ha fet ben palesa la fragilitat de la vida humana. Aquells cossos perfectament formats, però extremadament petits i indefensos. Fragilitat que comença en el mateix moment de la concepció, que en néixer es posa de manifest de forma extrema i que … en el fons, romandrà al llarg de la vida.

Quan es parla de la defensa de la vida, normalment es fa referència als drets dels éssers encara no nascuts. És evident que podem considerar aquesta, una defensa imprescindible. En primer lloc perquè sense aquesta protecció dels drets dels no-nascuts, la vida pot posar-se en perill de forma irreparable. En segon lloc, perquè la indefensió d’aquestes vides incipients és total i absoluta. Però crec que massa sovint es deixa de parlar de la defensa de la vida en el moment del naixement. Com si llavors ja tot estès fet.

Trobo que la vida, en un sentit ben ampli, cal defensar-la, preservar-la en totes les etapes del seu cicle. Els qui són molt bel·ligerants en la defensa de la vida dels encara no-nascuts, sovint s’obliden de defensar la vida dels obrers explotats sota condicions de treball indignes del ser humà. No es recorden de defensar la vida dels nens explotats laboralment en massa indrets del món. Cau en l’oblit més absolut la vida de tantes dones maltractades, tractades injustament, marginades, menystingudes simplement pel seu gènere. No considerem que la protecció de les famílies desestructurades i sense recursos de cap mena, hauria de ser també una prioritat per a una vida digna. S’ignora aquells joves i adolescents que arriben als centres educatius, a primeres hores del matí, ja sota l’efecte de substàncies estupefaents, sense cap suport familiar, sense cap caliu humà, abandonats a la seva sort. Es desvia la mirada, quan en una cantonada o a la porta d’alguna Església s’albira un indigent, sense cap dignitat a la seva vida.

Tantes vides per protegir al llarg de la vida. Potser si tinguéssim entre tots més cura de protegir una vida digna en tantes i tantes situacions que darrerament ens topem a cada plaça, a cada carrer, de cada ciutat, no hauríem de dedicar tants esforços a protegir la vida dels no nascuts. Però es clar, des dels inicis de la humanitat, la resposta que sovint ressona com una acusació, és la de Caín: Què potser sóc el guardià del meu germà? Dura acusació per a una societat que ha fet del principi de la fraternitat la gran oblidada, mentre s’entossudeix a tractar d’aconseguir, sense èxit, una igualtat i  una llibertat impossibles sense una veritable fraternitat universal.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: