Joventut


Un matí de dissabte, com de costum surto a primera hora a buscar el diari. És una primera hora d’aquelles de dissabte, tot i així només acaben de tocar les nou del matí. Pel camí trobo el fill d’uns bons amics. Un noi que no ha arribat encara a la vintena, ben plantat, esportista, rialler i amable. Li deixo anar: “On vas tan d’hora?”. M’explica que va a classe de xinès. Fem un breu comentari sobre els canvis i les tendències en la necessitat de conèixer idiomes. Ens acomiadem.

Tot marxant, penso “Déu meu, xinès!”, no me’n veuria pas en cor. Caminant, caminant, penso que tampoc em veuria capaç de moltes altres coses. Perquè els anys no m’afebleixen l’esperit de novetat, de provar coses diferents, d’aprendre més, de saber més, d’estudiar, d’aprofundir, d’ampliar, de … Però inevitablement, l’edat va limitant les forces, l’agilitat, la capacitat de concentració, la memòria, la resistència física, …

Ja amb el diari a la mà, de tornada cap a casa, faig un tomb mentre continuo pensant en la trobada casual de fa una estona. Rumio, amb un cert bri de nostàlgia, que el món és dels joves, que són ells que l’han de tirar endavant. El seu enorme potencial físic i intel·lectual. La riuada de sentiments i ideals que traspuen. La seva extraordinària vitalitat, els converteixen en els veritables protagonistes del nostre temps. Sí, és així, però ben pensat … Sempre hi ha un però.

No m’agraden els camins unidireccionals. No m’agraden els lideratges d’un únic sector. Tinc el ple convenciment que la nostra societat necessita l’aportació de tothom. Aquest pòsit d’experiència. Aquesta profunda capacitat de reflexió. Aquesta serenor de fons, fruit d’anys i d’afanys. Aquestes limitacions que es van manifestant i que posen de manifest la naturalesa humana. Tot plegat, no serà també necessari? No serà que allò que necessita el nostre món, és precisament el resultat de la simbiosi entre la tempesta sobtada de la joventut i la pluja fina i suau de la maduresa?

Sí, una simbiosi que no és una simple suma, sinó molt més. És el repte de superar la fractura generacional que vivim, per compartir, per crear junts, per trobar solucions junts. És el repte d’augmentar la capacitat de posar-nos els uns en el lloc dels altres, comprendre’ns profundament i caminar plegats.

Advertisements

One response

  1. Moltes Graàcies Francesc. Una cosa semblant em passa a mi quan em trobo amb els meus fills. Increible la força, vitalitat i entusiame per superar els entrebsancs del present. Una abraçada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: