Compromís


mansAvui vull parlar d’una fruita de mercat difícil en els temps que corren. Comprometre’s no està de moda. Definitivament. El compromís fa por. És possible que algú ens posi (o ens imposi) una obligació i, possiblement, mirarem de complir-la; sobretot si no hi ha més remei. Però això d’haver de complir per una promesa, per una paraula donada, per alguna cosa que nosaltres mateixos ens hem autoimposat, això ja se’ns fa més costerut. Quines ganes de complicar-se la vida!

Posem una ratlla vermella allà on s’acaba el contracte. Drets i deures. Prou. Basem les nostres relacions laborals, socials i a vegades, fins i tot les personals, en un contracte. Un seguit de drets i deures. L’autoexigència i el compromís personal en queden al marge. Què haig de fer? quan ho haig de fer? a quina hora haig de venir? quantes hores cal que faci? és obligatori? i si no ho faig? Fins aquí arriben les meves obligacions, més enllà … el desert. Manca d’inciativa. Cada iniciativa és un compromís personal, un risc de complicar-nos la vida, sense cap necessitat. Voleu dir que no n’hi ha necessitat?

Al llarg de la meva vida he format i faig part de diverses entitats, associacions, organitzacions; més o menys com tothom. Algunes han estat de caràcter públic, altres de tipus empresarial, d’altres de caire solidari, polític, participatiu o simplement ciutadà. No he vist mai cap acció, cap grup, cap entitat, cap empresa, cap institució educativa, res que pugui tirar endavant de forma positiva, sense el compromís personal d’un grup de persones que hi posen el coll. Anant més enllà, a vegades molt més enllà, del que seria estrictament obligatori, fins i tot del que seria estrictament necessari, és com s’aconsegueix que un projecte educatiu tiri endavant, una associació aconsegueixi ajudar a la gent necessitada del barri, una empresa arribi a desenvolupar aquell producte, aquella fundació assoleixi l’objectiu de crear uns serveis per a persones amb disminucions, … Res de bo arriba a bon port sense aquest compromís. Més enllà de la bona o no tan bona remuneració econòmica, amb o sense compensacions, més enllà del contracte hi ha la creació de projectes interessants per a la nostra societat. Sense això, només hi ha desert.

contracteAquells que maldaven per ocupar càrrecs de responsabilitat i poder, ara s’arronsen i es queden a veure-les venir, des de la barrera. A esperar la seva oportunitat. I és que quan les coses van de mal borràs, quan no totes ens ponen, si podem evitar el compromís millor, no fos cas que en sortíssim escaldats. Però és que a vegades cal sortir-ne escaldat, perquè el nostre país, el nostre barri, els nostres alumnes, els nostres familiars, els nostres amics, ja n’estan i molt d’escaldats. Hi ha situacions en les que cal ser especialment generós, per implicar-se en un projecte, tot i sabent que no en sortirem ben parats. Si mesurem fins on arriba el nostre contracte, restarem protegits, però no protegirem. Restarem educats, però no ajudarem a educar. Restarem còmodes, però no proporcionarem comoditat. Restarem tranquils, però no escamparem felicitat. Restarem amb bona reputació, però no restituirem la dignitat de ningú. El món no serà una mica millor, perquè algú ha pensat que no calia complicar-se la vida. No parlo pas d’inciar grans projectes, ni de fer heroïcitats pròpies de persones especials. Parlo senzillament de comprometre’s a fer bé, el millor possible, sense regatejar esforços, sense estalviar-se maldecaps o disgustos, allò que fem cada dia. Els que ens envolten tindran la vida una mica més fàcil i nosaltres serem molt més feliços.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s