Ponts


pontsEra un país. Era una guerra. Era una guerra sense sang. Hi havia molta destrucció. Un exèrcit nombrós, poderós, ben organitzat i potent. Ofensiu, sempre a l’atac. Estratègies militars ben dissenyades. Un únic objectiu: la victòria. No importa la destrucció, no importa el patiment, no importa res, tot s’hi val. Cal aconseguir l’objectiu. L’enemic és feble. Està afeblit.

L’anomenat enemic, no hi entenia gaire de guerres, més aviat procurava buscar la pau des de dècades. Temps i temps, durant el que s’havia esgargamellat, havia pactat, havia cedit, havia cregut en acords, sempre incomplerts. Temps i temps durant el que sense adonar-se’n, el rival l’anava afeblint, l’anava cansant, l’anava esquilmant, l’anava vencent. D’estratègies de guerra només en sabia una cosa: calia defensar els ponts. Si ens destrueixen els ponts, no hi haurà possibilitat de tornar-nos a trobar mai més. Si ens destrossen els ponts no podrem comunicar-nos entre nosaltres, estarem dividits. Serem molt més febles, encara. Sí, hem de defensar els ponts.

Una matinada freda, encara fosca, sense saber com, els ponts van ser dinamitats. Grans i petits, llargs i curts, interns i externs. La devastació va ser total. Famílies separades, pobles dividits. Enfrontament, por, dolor i terror. La mà negra del poderós exèrcit, havia aconseguit l’objectiu. Tot s’hi val. Van aparèixer els primers enfrontaments interns. La situació era insostenible. Mancava de tot. També força, empenta, il·lusió. De tot.

El poderós exèrcit, nombrós, poderós, ben organitzat i potent, que se sabia defensor d’una majoria i posseïdor de la raó i de la veritat, estava ben satisfet. Finalment el problema quedaria resolt. El rival, extenuat, cansat i fastiguejat. El rival artificialment dividit, injustament tractat i colpejada la seva moral, semblava impotent. Tant se val el dolor i el patiment. Hi ha coses sagrades que cal salvar, costi el que costi. Sí, en això, tot s’hi val. Destruïts els ponts, destruït l’enemic. Destruït el diàleg, destruïda la negociació, destruïda la paraula. Havien guanyat. Finalment tot seria com sempre havia d’haver estat. El vencedor, ja se sap, podria imposar finalment la seva raó. La raó. L’única raó.

Al país vençut, alguns joves encara intentaven tímidament resistir. Sabien que lluitaven contra una paret de formigóponts_2 armat, però … eren joves. Els més grans ploraven la derrota. Els no prou grans per plorar, ni prou joves per lluitar, es penedien amargament de no haver marxat del país quan encara podien. Exiliats en un país estrany, però no hostil. Allà acollirien amorosament i amb enyorança  la nova cultura, la nova llengua, la nova societat que els acolliria sense rancúnies. Els que encara se’n veien en cor, marxaven per oblidar anys i anys de menyspreu, d’atacs. Anys i panys de voler-se defensar, inútilment. De voler explicar-se amb paraules a qui tenia les orelles sordes.

Així és com un petit país va desaparèixer. La satisfacció de l’exèrcit poderós, nombrós, ben organitzat i potent, va ser total. La colonització va ser el pas següent. La imposició als vençuts era inevitable. Mentre, l’exèrcit poderós, nombrós, ben organitzat i potent, s’omplia la boca de missatges de pau i germanor. Feia escarafalls de petits grupuscles d’escamots que els volien combatre a diverses de les seves colònies. Ells aquestes accions no les farien mai. Ells eren homes de bé. Tot uns cavallers.

Conte contat, ja s’ha acabat.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s