He anat a dinar amb la família i uns amics, a un restaurant. Com que no és massa tard, encara no hi ha massa gent. Al cap d’una estona, a la taula del costat, s’hi asseuen una parella amb un nen d’uns deu anys. Prenen les cartes que amablement els hi ha ofert la cambrera i tot seguit es disposen a demanar allò que més els hi bé de gust per menjar. A continuació observo, que cadascú treu el seu mòbil i passen bona part de la resta de l’àpat absorts, cadascú amb la mirada fixa a la seva pantalleta, que manipulen amb gestos ben ensinistrats. Molt pocs mots, enmig de tres possibles xarxes de comunicació.
No sóc pas contrari a les noves tecnologies, ben al contrari. Com es fa palès les utilitzo abastament, ja sigui a l’àmbit personal com professional. Però mantinc la preferència per les converses “en directe”, amb les altres persones de tu a tu, sempre que això és possible. Quant n’és de rica la comunicació en persona! Els gestos, les expressions de la cara, la mirada, les postures del cos, el to de veu, les inflexions, tot ajuda a comunicar. Es comuniquen idees, conceptes, vivències, anècdotes, … tot amanit amb una simfonia de sentiments que només es poden apreciar amb l’altra persona al davant.
A la família, què imprescindible és aquest tipus de comunicació! Per expressar afectes, per compartir estats d’ànim, per demanar ajut, per oferir suport, per participar els uns de la vida dels altres. Matèria prima absolutament necessària per alimentar la fàbrica de l’amor conjugal, patern, fratern, matern, … La rutina de la vida, el pas dels anys, el frenesí de les feines i els estudis, poden convertir a poc a poc, el caliu d’una família en la fredor d’una convivència més o menys amable, i prou. Buscar espais, aprofitar les ocasions de trobada, per establir aquest diàleg que permet a tots els membres de la família i a cadascun en particular, sentir-se acollits, estimats, valorats, imprescindibles dins del disseny familiar.
Les xarxes. Ai, les xarxes! Tenen una funció cabdal dins la nostra societat. No és ara el moment de lloar-ne els avantatges ni de catalogar-ne el perills que presenten. Hem d’utilitzar les xarxes, sense que ens utilitzin a nosaltres. L’altre dia en un debat sobre educació, una persona va posar de relleu el potencial que tenen per afavorir la comunicació entre l’escola i les famílies. Es clar que sí, és un camp encara poc explorat. El món educatiu ha d’esdevenir un gresol de comunicacions. No és possible una veritable i eficaç tasca educativa, en ple segle XXI, sense una espessa xarxa de comunicació entre educadors, famílies, empreses, entitats de l’administració local, entitats associatives, antics alumnes, professorat d’altres centres, … Sense l’aportació de tots, ara possible gràcies a la xarxa, l’educació romandrà sempre parcial.
En família, però, parlem-ne! D’això i d’allò, de tot. Sempre. A cada ocasió. El silenci reflectit en una pantalla, gran o petita, que sembla parlar, pot ser símptoma d’un silenci preludi de l’aïllament.