El repte de baixar

L’altre dia, tot baixant per un caminoi més abrupte de l’habitual, se’m va fer palesa la dificultat de la baixada. Baixar és arriscat; baixar bé, és difícil. El meu avi ens deia, no us preocupeu, baixar és fàcil! Tot baixa, encara que sigui a rodolons. Certament, però baixar malament és massa arriscat. Baixar bé, en canvi té un grau de dificultat important. Cal mirar bé on poses els peus, no precipitar-se malgrat el pendent. Se’n ressenten els genolls, les articulacions, els muscles i a vegades, fins i tot, les puntes dels dits dels peus. Tot un repte baixar! 

A més, quan ens disposem a baixar és perquè hem assolit el cim, hem arribat a una fita. Venir de més amunt i anar baixant comporta sempre una barreja de satisfacció i d’humilitat, de consecució i de retorn, de fer i desfer. Molta gent ara comparteix aquest sentiment d’anar de baixada. D’haver de recular, després d’uns anys on tot semblava venir-nos de cara, tot semblava fàcil. El grau de benestar era alt, a vegades fins i tot, massa alt. I ara toca baixar. Tothom parlar d’austeritat, d’inseguretat, d’incertesa. Cal vigilar bé què es pot fer i què no. Fins on podem arribar, per fer una mica menys, no fos cas que … Baixar però, no és recular. Baixar vol dir anar cap a un altre indret més baix i més planer. Baixar significa anar cap una situació diferent d’on ens trobàvem.

És ben veritat que dalt del carener de la muntanya hi teníem un bon paisatge. Però no ho és menys que el que ens ofereixen les planúries de les valls, no és gens decebedor. A la fondalada hi trobem el riu i els rierols, els amables prats, els boscos ombrívols i la plana riallera. Hi divisem els cims des d’una perspectiva nova. Cims que s’alcen senyorials, majestuosos i llunyans, apuntant al cel, desafiant la seva blavor intensa. A vegades, pensant en algun ensurt que hem passat allà dalt, tot tractant d’assolir el cim. Recordant el fred que hem patit, quan el vent tallant ens fuetejava als indrets desprotegits de les alçades, podem arribar a concloure que ja hi estem bé aquí, a la terra baixa. El sol ens ofereix més escalf, els prats es inviten a reposar, a pensar, a compartir, a fer-hi estada.

Pujar o baixar. Ser a dalt o a baix. Tan se val! Allò veritablement important és viure intensament, completament en el lloc on som. Sense enyorances, sense recels, sense desafiaments inútils. Saber gaudir del paisatge que se’ns ofereix, al cim o a la plana. Tan se val! Saber escoltar el so del rierol, el cant dels ocells. Saber compartir una estona amb el caminant que passa a prop, fer plegats un tram de camí. Compartir conversa, l’esmorzar i un trago de bon vi de la bota. Si pugem, pujar bé. Sense angúnies, sense presses, mesurant l’esforç, buscant només suports estables i segurs, gaudint de l’ascens. Si baixem, baixar bé. Sense precipitacions perilloses, ajudant-nos per evitar caigudes inoportunes, esperant-nos per fer camí junts,  sense mirar enrere.

On arribem, gaudim. On som, vivim. Vivim intensament el moment presente, aquell que tenim, l’únic. No mirem els cims que hem deixat enrere, perquè ja no hi som allà dalt. No mirem la vall que s’apropa, perquè encara no hi hem arribat. No deixem mai de fer camí, però … Siguem on siguem, vivim!