De símbols i banderetes

Sóc a classe. Els alumnes estan fent un examen. Mentre faig veure que vigilo, miro les parets de l’aula. Un vell escut de cartró acompanya una malmesa espasa del mateix material, tot recordant actuacions teatrals passades. A banda, de l’encara inevitable pissarra, el suro està ple de coses. Un calendari del curs, regal d’un diari local; una graella mig buida (per als alumnes, potser és mig plena) per posar-hi les dates dels exàmens, un fulletó informatiu, un paper que potser no hi hauria de ser, … Repasso les parets de l’aula i no hi trobo símbols ni banderes. Res. Cap símbol ni de caire religiós, ni patriòtic. No hi fan cap falta!

Fa força anys que a l’escola pública catalana és així. Ni senyeres, ni fotografies, ni creus, ni mitges llunes, … res. A les parets hi ha només allò que la pròpia activitats acadèmica genera. L’aula ha de ser un espai educador en sí mateix. L’aula és i ha de continuar sent, un espai de convivència i llibertat. Un espai de respecte absolut per la diversitat de tots els seus hostes. Professors i alumnes, només en un àmbit lliure de pressions ideològiques externes, poden educar i educar-se per a la convivència. No hi ha espai per a símbols imposats. L’espai l’ha d’ocupar en la seva totalitat, el diàleg, l’intercanvi de coneixement, d’experiències i de vida. No hi ha lloc per cap altre cosa que no sigui l’anhel de les persones per descobrir i descobrir-se, per conèixer i conèixer-se, per rebre i donar. No calen banderes ni símbols.

Un símbol imposat és sempre un atac a una part d’un col·lectiu, un atemptat a la convivència. Una bandera imposada és sempre combustible que atia de valent el foc antipatriòtic en el cor de tots aquells que no són el qui la imposa. L’educació és molt lluny de la imposició, per això qui imposa no educa i qui educa no imposa. Per això, em costa molt d’entendre aquesta guerra de banderoles que s’està organitzant a casa nostra. Sincerament pensava que era un tema força superat, però es veu que no. Ai las! Voler-nos arrenglerar a tots sota la mateixa bandera, la mateixa llengua, la mateixa pàtria, … és possiblement una inutilitat inconstitucional més, impròpia del segle XXI en un país suposadament democràtic i civilitzat. Fins i tot alguns s’atreveixen a dir-ne, modern.

Malgrat tot, la gran esperança rau a les nostres aules. El gran tresor són els nostres joves, erms de símbols. Educats per al respecte, la convivència i la llibertat. Educats per descobrir el seu propi símbol, per enarborar la seva pròpia bandera. Educats per poder defensar allò en que creuen, per convenciment, sense imposicions. Educats per a ser crítics, saber discernir i escollir lliurement. Entre aquelles parets orfes de símbols i que sovint necessitarien una ma de pintura, en aquell humus que els joves van respirant dia rera dia, allà s’hi diposita l’esperança del país. Aquestes generacions educades ja en democràcia, encara que aquesta sigui feble, són el gran potencial col·lectiu que tenim, el patrimoni més valuós. O ens salven ells de la rauxa uniformitzadora que ens mena cap a èpoques passades, o el futur col·lectiu pren un camí que seria millor no haver de recórrer.