Reformes educatives

Escolta! I no podríem fer-ho més senzill? Pregunta espontània en veure la complexitat de la programació al llarg del curs de molts centres de secundària. L’origen d’un tal galimaties rau en la convivència simultània de diversos sistemes educatius. A saber:  del 1990 perdura la LOGSE (Ley Orgánica General del Sistema Educativo), al 2006 s’hi afegeix la LOE (Ley Orgánica de Educación), al 2009 apareix la LEC (Llei d’Educació de Catalunya) i per si no n’hi hagués prou, el passat 2012 s’anuncia l’esborrany de la LOMCE (Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa).

A l’Institut on treballo continuen convivint cicles formatius en règim LOGSE, que no han entrat a LOE per les retallades pressupostàries, amb d’altres que ja fa anys que estan en règim LOE, mentre ja s’anuncia una nova llei, abans que s’hagi aplicat la penúltima. Simultàniament s’han implantat nous estudis per accedir a la formació professional, sense suport informàtic institucional per manca de pressupost (“Aterra com puguis” deia una pel·lícula dels anys 80). Tot un luxe de complexitat organitzativa i acadèmica sense precedents. Davant d’aquest panorama sorgeixen, com a mínim, tot un seguit de preguntes: Perquè tantes reformes educatives en tant poc temps? Perquè no hi ha tantes reformes industrials, agràries o sanitàries? Serà perquè, de veritat, els governs consideren l’educació com una prioritat absoluta?

De fet, la reiterada manca de pressupost, especialment a la formació professional, no abona gens la tesi de prioritzar l’educació en el nostre país. L’existència de tantes reformes educatives, tampoc. Si de veritat l’educació fos una prioritat, faria temps que existiria una llei amb un ampli consens polític i social, que dotés al país d’un sistema educatiu sòlid i estable que permetés als professionals docents treballar en condicions òptimes per a la seva tasca. L’educació no pot estar sotmesa a les conjuntures polítiques, que aprofitin el component ideològic d’una llei d’educació per a tractar de resoldre problemes inexistents. El procés formatiu requereix reflexió, anàlisi, estabilitat, recerca i innovació, dins un marc estructural de referència, que sigui estable. Res més lluny de l’immobilisme. La tasca educativa es renova contínuament, perquè s’enfronta a situacions sempre noves i diverses. Però no cal anar bellugant el marc legal, originant desorientació i impossibilitant projectes educatius d’horitzó llarg i ampli.

És clar que això necessita dos components bàsics, no sempre presents: el diàleg i la generositat. Sí, generositat dels partits polítics per anar més enllà de tractar de guanyar les properes eleccions i treballar més en propostes de construcció d’un projecte educatiu per a tothom. Diàleg generós del govern de torn, per tal de no imposar una visió parcial del complex procés educatiu i afavorir l’encaix de sistemes diversos i propis, en un marc qualitatiu unitari. Diàleg dels sindicats per apostar per unes condicions de treball dels docents d’acord amb la responsabilitat i alhora amb els reptes del segle XXI. Generositat de la societat en general per anar més enllà de l’individualisme imperant i implicar-se en projectes col·laboratius i participatius que garanteixin l’apropament a solucions plurals i de llarg abast. Diàleg dins les famílies, entre generacions, i de les famílies amb la resta de la comunitat educativa, tot assumint el rol indefugible que té la família en la construcció d’una societat més humana. Diàleg i generositat per part de tothom, per posar de relleu, d’una vegada per totes i de veritat, l’enorme importància que l’educació té per al desenvolupament d’un país, per a la seva gent, per a una convivència més fraterna, per a la igualtat d’oportunitats, per a poder caminar vers un horitzó engrescador, on cadascú hi arriba seguint els seu propi camí, colze a colze, pas a pas, fent un camí d’esforç individual i col·lectiu alhora.

Darrera col·laboració a la revista Ciutat Nova (número 145 – febrer / març 2013)