El mur


mur_1En clau de conte

Hi havia algú. Bé, de fet, hi havia molta gent. Caminaven tranquil·lament, sempre endavant. El seu anhel era trobar el seu camí. La seva fita, el progrés, la convivència, la llibertat. Es vantaven de ser ells els protagonistes del seu propi destí. Compartien, acollien i cercaven junts, noves sendes, tot fent via. Sempre endavant.

Una matinada, a trenc d’alba, un esverament va recórrer la colla de caminants. Davant seu, un mur infranquejable s’alçava, superb i amenaçador. Van pensar que el millor era continuar fent el que sempre havien fet, buscar nous camins, noves rutes que els permetessin seguir el seu viatge. Sempre cap endavant. Però no els van trobar. El mur era infinitament llarg, no hi havia opcions. Llavors van concentrar totes les seves forces per mirar de superar-lo per dalt, però era infinitament alt. El viatge semblava acabar allà mateix. Cap possibilitat.

Algú, cap cot, va dir en veu baixa: “haurem de fer-nos enrere”. Ningú el va voler escoltar. Els més valents varen proposar una nova estratègia. Calia enderrocar el mur. Els més enginyosos, ben preparats i capacitats, es varen posar al servei dels més valents en l’estratègia d’eliminar aquest entrebanc que semblava indestructible. Coneixements, tècnica, innovació i recerca, tot al servei de la causa. Tot va ser en va. El mur era massa fort, massa altiu, massa ben dissenyat. No va cedir ni un mil·límetre davant dels moderns ginys d’aquella colla, que només volien anar endavant.

Les veus es van alçar, sovint discrepants. Què calia fer? Quedar-se, estancar-se, immobilitzar-se, com semblava voler imposar aquell mur tossut i impertèrrit, deien uns. Aquell que havia començat a dir “haurem de fer-nos enrere”, cada cop tenia més seguidors. Tot d’una, una proposta: anem fent camí enrere, potser així trobarem noves vies, no seran les nostres, però continuarem cercant. El consens va desencadenar la decisió. I així ho van fer.

Desencisats, tot caminat, camí enrere. A mesura que avançaven no podien creure el que veien. Descobrien colors que pensaven desapareguts temps enllà, en la història. Retrobaven paraules i lletres que creien eradicades. Tot era gris. Tot era trist. Pel camí, a les voravies, gent apartada. Cada matí, quan s’alçaven, el mur tornava a ser darrera seu, impedint-los de desfer el camí i empenyent-los a tornar enrere. De nit, ombres tenebroses, aprofitant la foscor, s’encarregaven de tan feixuga tasca, amb disciplina militar i seguint una estratègia ben dirigida.mur_2

Ulls esbatanats en veure tanta buidor. Corpresos per tanta devastació humana, social. Desvalguts per pensar. Marginats per parlar. Empresonats per lluitar. La colla anava amarant-se d’una pluja fina que insensible, només volia mostrar-los fins on era possible arribar per camins farcits de decadència i intolerància. Fins on, el temps els hi podia jugar una mala passada. Mentre el mur, cada nit avançava, impedint qualsevol avenç.

Una fosca nit, sense lluna. Enmig de la boira més espessa i pestilent. Amb els cors secs, els ulls sense vida i la voluntat enterbolida, un de la colla va encendre un llumí. El seu veí un altre, i un altre i milers de llumins i un incendi i una gran foguera va posar al descobert aquells sers tenebrosos que movien el mur cada nit. El sol aparegué en plena nit. Les sinistres ombres s’esvaniren, foses només de reconèixer-se. Desfetes tan sols per la violència d’una llum que posava de manifest els seus propis actes. I la colla va continuar feixugament el seu camí sense ombres.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: