L’era de la normalitat

Seria extraordinari que tot fos normal. Que no hi hagués res extraordinari.

Amb certa freqüència, em toca explica el principi de Pareto, també conegut com a “regla 20-80”. Wilfredo Pareto, va ser un sociòleg, economista i filòsof, nascut a París a mitjans del segle XIX i mort a Ginebra al segle XX. Va formular  el seu principi, després de constatar en diversos estudis que, en la societat de la seva època, el 80% de la riquesa de la població estava concentrada en un 20% de població. Aquest principi ha servit de base i d’aplicació en molt diversos camps: la sociologia, l’economia, la gestió empresarial, la logística, el control de qualitat, l’enginyeria de software, el disseny de xarxes informàtiques, …

La vigència del seu principi arriba fins als nostres dies. Fins i tot és possible que si no parem el carro, ben aviat haguem de canviar-lo per la regla 10-90. Les desigualtats augmenten en tots els sentits, la concentració de riquesa i de poder cada cop està en menys mans, mentre el nivell de precarietat i fins i tot de pobresa s’estén a àmplies capes de la societat. És un procés local i també global. Uns pocs cada cop són més “allà”, mentre la gran majoria cada cop som més “aquí”. La distància entre la cúspide de la piràmide i la base cada cop és més gran.

Sovint tenim la sensació que aquells que han assolit l’èxit, aquells que ocupen els llocs de responsabilitat i de poder, en l’àmbit polític, econòmic, fins i tot religiós, són allà, cada cop més lluny. Formen part d’una elit inaccessible, inabastable. Són éssers fets d’una altra “pasta”, no són simples mortals com nosaltres. Ells són … ells. Ells saben, ells decideixen, ells fan, ells desfan, ells dirigeixen, ells … Sempre ells.

Seria extraordinari invertir la piràmide. Fer-la molt més baixa. Escurçar dràsticament la seva alçada. Fer que tot sigui normal. Que la gran majoria, aquells que som “normals”, siguem els veritables protagonistes de la nostra història. Seria extraordinari, fins i tot potser imprescindible, que aquells que són escollits per desenvolupar un lloc de responsabilitat a la nostra societat, continuïn sent persones “normals”, com nosaltres, que temporalment realitzen un servei especial a la comunitat. Després continuaran formant part d’aquesta societat normal, que sempre ha estat la seva i la nostra.

Imagino que hores d’ara ja haureu endevinat qui és que m’ha fet revifar aquests pensaments aquests darrers dies. Sí, no us equivoqueu. Ha estat el Papa Francesc. Han passat poques hores de la seva elecció, però suficients per apreciar-hi un altre tarannà. Suficients per detectar símptomes clars de “normalitat”, una normalitat extraordinària. Temps suficient per declarar “com li agradaria una Església dels pobres i per als pobres”. Prou temps per desconcertar a més d’un i per fer trontollar protocols, pompes i fanfàrries tan allunyades de la base de la piràmide. Tan de bo tot es confirmi, tan de bo el Papa Francesc sigui un signe precursor de l’era de la normalitat. De la societat de tothom. No hauria de caure en sac foradat la seva primera compareixença pública, on va demanar a tothom de “pregar els uns pels altres i per a una societat més fraterna”. La societat civil no hauria d’anar a remolc d’aquest possible canvi de paradigma, sinó fer tot el possible per impulsar-lo.