De drets, lleis i persones

És bo que un país tingui seguretat jurídica. Encara ho és més que aquesta sigui universal. Quan s’estableix un contracte, es pressuposa que les dues parts són coneixedores dels drets i deures que contrauen signant-lo i de les lleis que donen empara al document. El fet que les lleis posteriors no puguin tenir caràcter retroactiu, dóna seguretat jurídica al fet. Seria bo que aquesta seguretat jurídica fos per a tothom o per a ningú. És molt perillós entrar en el terreny on es poden afectar drets adquirits d’algunes persones, físiques o jurídiques, però no d’altres.

Quan en un país es fa servir l’argument de la seguretat jurídica per blindar unes clàusules injustes incorporades als contractes de préstecs hipotecaris, mentre s’han arrabassat sense miraments drets adquirits per funcionaris, treballadors i pensionistes, ens trobem davant una injustícia. Si això passa sense cap alt tribunal hi digui res, ens trobem a més, davant una democràcia malalta. A Portugal, el Tribunal Constitucional acaba d’emetre sentència contrària a les lleis del govern portuguès que pretenia imposar retallades de salaris i altres tisorades, semblants a les que s’han consolidat a Espanya i a Catalunya. Sembla que aquí, els alts tribunals i fiscals, obeeixen la veu del seu amo que massa sovint intenta imposar per aquesta via, allò que es veu incapaç de fer-ho pels canals democràtics. Quan la divisió de poders trontolla, la democràcia està en perill d’extinció. Potser a alguns ja els hi va bé això.

L’excusa és sempre la crisi. Ara tot són situacions d’emergència “nacional” que pretenen justificar allò que és injustificable. En atenció a la autoproclamada emergència, es poden passar per alt qualsevol llei, es poden aplicar mesures en caràcter retroactiu a alguns, salvaguardant sempre els interessos de segons qui. Mostrant d’aquesta manera que la crisi no és només econòmica, és social, és moral, és política. És una crisi que afecta al moll de l’os de la convivència. Davant d’aquesta situació, observo dues postures: la desafecció i la indignació.

No justifico la desafecció. La comprenc, però no la justifico. Allunyant-nos i passen d’ells, contribuïm a que la malaltia de la nostra democràcia, esdevingui terminal i acabi en una mort segura . Les alternatives són molt pitjors. A la majoria de persones honestes no ens agraden.

Comprenc millor la indignació. Fins i tot la justifico parcialment. Però la considero estèril en ella mateixa, si no va acompanyada d’una reacció. No sé si intentar treure els colors de la cara a aquells que difícilment mostren altres colors que la pell del rostre ben colrada pel sol i el folre de la butxaca tenyida del blavós que desprenen alguns bitllets de banc, és lícit o no. Però del que sí estic convençut és de que en aquestes circumstàncies cal forçar la llei. La convivència ja no es pot defensar només a cops de llei, quan aquesta ha esdevingut element amenaçador per a uns col·lectius i protector per a d’altres, sota la connivència dels seus suposats garants. Només la societat civil pot forçar la llei. Els símptomes, afortunadament, hi són. Els mitjans també. Qui pot convèncer  avui en dia a un jove, que manifesta multitud de vegades al dia les seves preferència a Facebook o a Twitter, que només pot manifestar les seves preferències polítiques un cop cada quatre anys? Se’ns demana que ho repensem tot, que ho refem tot, que ho regenerem tot. Hi ha molta feina, però és urgent i imprescindible posar-s’hi. Hi ha una gran quantitat, una majoria, de persones dedicades a la política, que són honestes, que hi són només per sentir-se útils, per fer un servei al seu barri, a la seva ciutat, al seu país. Ells han de ser els primers a alçar la veu, encara que sigui en contra de la noucentista disciplina de vot. Ells han de ser els primers a arremangar-se i posar fil a l’agulla. La resta, associacions de veïns, plataformes cíviques, fòrums de debat, grups ecologistes, organitzacions pacifistes, … tothom, sense exclusió i sense coartades mandroses o egoistes, haurà de ser protagonista d’una gran tasca: fer avançar la història.