La vorera

Darrera col·laboració a la revista Ciutat Nova (número 146 – abril/maig 2013)

Aquest hivern passat ha nevat. Renoi si ha nevat! A alguns indrets ho ha fet amb ganes. De fet en algunes ciutats dels Estats Units, l’administració local va decretar l’obligació que cadascú netegés el tros de vorera del davant de casa seva. Llegir aquesta notícia em va recordar la gran nevada que va haver-hi a casa nostra l’any 1.962. Jo era petit, però recordo perfectament com de forma espontània els meus pares, amb pales, amb ajuda dels veïns i com podien, netejaven la vorera per fer possible el pas de la gent. Tanmateix en aquella època, era normal tenir cura dels espais comuns. Cada matí, era una feina ben habitual, escombrar la part de vorera del davant de casa. Tothom ho feia, era normal, no calia cap decret d’alcaldia.

Mantenir els espais comuns: una tasca que actualment es considera obligació exclusiva dels serveis públics municipals. La cultura individualista en la que ens trobem submergits fa que qualsevol espai que no sigui estrictament privat, quedi descurat. A casa no se’ns acudeix llençar els papers per terra, fer defecar el gos sobre l’estora del menjador, clavar una puntada de peu a la porta per obrir-la o etzibar una empenta al primer que es creua pel passadís. En canvi, sí que ho fem un cop traspassat el llindar de la porta de casa. Creuada aquesta frontera invisible, des del mateix replà de l’escala comunitària, podem començar a trobar mostres més que visibles de poc capteniment envers allò que és comú. La fina línia que separa el que és meu del que és nostre. La ratlla tènue que divideix allò privat d’allò públic, el que és personal del que és comunitari.

Mentre som dins de casa la multiculturalitat transita sense necessitat d’interacció. L’altre, aquell que és diferent és allà, a casa seva, mentre jo m’estic a casa meva. Quan compartim espais comuns, la interculturalitat es fa inevitable. Aquells costums arrelats des d’anys i panys en una societat com  la nostra, es veuen de sobte capgirats per una diversitat de formes d’entendre l’espai públic. Diferents sensibilitats sobre l’ocupació o no dels llocs comuns, les diverses formes d’entendre el respecte tot circulant per la vorera, la distància entre allò que es pot fer i allò que no, es veu acolorit per tota mena de diversitats, no només culturals, tot tipus de maneres de fer i d’actuar. Certament que cal buscar uns mínims normatius que facilitin la convivència. Sens dubte que cal fer-los respectar. És poc dubtós que aquesta base imprescindible hauria de ser propera als hàbits de la societat d’acollida. Tot i això, sense la voluntat de posar-nos al lloc de l’altre. Sense la capacitat d’entendre que, aparcar al cim de la vorera dos minuts, sembla no tenir importància però és fatal, si durant aquest breu espai de temps  hi ha de passar una família amb un cotxet, una persona en cadira de rodes o una persona gran amb el carret de la compra. Sense aquesta certesa que l’altre té dret a ser tractat com jo mateix vull ser tractar. Sense la convicció que l’altre es mereix trobar els bens públics, com a mi m’agrada trobar-me’ls. Sense que aquesta sensibilitat impregni les nostres actuacions, les normes seran poca cosa més que paper mullat.