100 posts

Aquest és el post número 100 !

Ves per on, aquest blog que va néixer l’agost de 2011, abans de complir els seus dos anyets de vida, ja ha arribat a la xifra de 100 articles. Déu n’hi do, aquest noiet!

Aquesta setmana, assistia a una xerrada d’un directiu d’una empresa catalana capdavantera en el seu sector. Cap a les acaballes, en el torn de preguntes, s’alça una mà i demana si pot fer una pregunta personal. El ponent assenteix. La persona que havia fet la proposta, pregunta si el ponent pot dir quins són els seus estudis, quina ha estat la seva formació per arribar a ocupar el càrrec directiu que representa. Tothom espera un farcit llistat de títols universitaris, graus i postgraus, màsters i altres guarniments. Després de provocar un moment de silenci, que tothom viu amb expectació, el directiu arrenca: la meva principal formació és el meu pare, que ara té 75 anys, va haver d’emigrar a Alemanya, no va tenir estudis, però em va ensenyar el valor del sacrifici i de l’esforç. Em va formar en el sentit de la vida i em va dona suport, més enllà del que semblaria racional, per tal que me’n pogués sortir a la vida. Sense ell no estaria aquí. Abans d’acabar va satisfer també la curiositat dels qui esperaven títols acadèmics.

Els 75 anys d’aquest bon pare, l’assoliment dels 100 posts d’aquesta Àgora, m’han portat a reflexionar sobre els valors sòlids, sobre tot allò que perdura i també sobre la importància de la família en tot això. L’espai de convivència familiar, que només troba el seu sentit si se sap amarat per l’amor, és l’espai per excel·lència on conflueixen les generacions, els gèneres, els dolors, les joies, el morir, el néixer, la malaltia, la fortalesa física, l’angoixa, el somriure, el créixer, el declivi, el fracàs, l’èxit, … Una extraordinària escola de vida. Un bon laboratori on poder experimentar com seria la nostra societat, si en lloc d’estar regida per compromisos, convencionalismes, aparences, malfiances, drets, deures, contractes i contraprestacions; estès regulada per la llei de l’amor, com la família. Tot seria més fàcil. Les relacions més autèntiques, la felicitat una fita comuna, la solidaritat esdevindria fraternitat.

No he rebut dels meus pares cap herència material. Prou feina teníem tots plegats a tirar endavant. Però sense l’herència de valors sòlids destil·lats durant els anys de convivència familiar, se’m fa difícil pensar quin hauria estat el meu futur. Els anys, massa curts però intensos, viscuts amb el pare i la mare, han forjat la meva personalitat. M’han preparat per fer front a les circumstàncies de la vida, tractant de viure-les totes amb intensitat. Tan se val si bones o dolentes. Simplement viure-les.

Potser també aquest blog és en bona part mèrit seu. Gràcies per tot!