El meu país


port selvaBaixant d’Europa a l’esquerra hi ha un país petit. El meu país. Allà on la mediterrània banya amorosament els peus dels Pirineus. En aquell indret on les roques resisteixen la fúria tramuntanal mentre el mar pacient, batega contra el penya-segats  ara dolçament, ara amb ràbia. Allà neix i creix un país petit. El meu país.

Aquell indret on des del mar es poden contemplar els cims farcits de neu i de les alçàries es dominen les planúries i, quan l’aire és net, s’endevinen les illes germanes, properes. Aquell petit eixam de pobles i llogarets, tan a prop els uns dels altres, que permet dir al poeta que els campanars se saluden. Aquesta munió de petits nuclis, orgullosos del seu cap i casal, la capital moderna, cosmopolita, ordenada, tan bonica i delicada, com industrial i feinadora. Aquest és el meu país.

Allà on sovint les fronteres semblen afeblir-se, on la cultura comuna impregna nord, sud, est i oest, més enllà de ratlles i divisions artificials i artificioses. Aquell petit racó on una feble i afeblida llengua, malda per integrar i acollir, per sobreviure i perdurar, per cercar la convivència i esdevenir vincle d’identitat d’un poble dispers i alhora culturalment cohesionat. Un lloc, un país, que és el meu.

Un país amb mesura humana. Petit, bufó, fàcil d’apamar. Un espai de convivència, on és possible conèixer-se i reconèixer-se. Una terra habitada per dones i homes profundament lligats al seu pòsit cultural. Tradicions que inviten a tothom a ballar tot donant-se les mans. Patrimonis culturals de la humanitat on el vailet més petit s’enfila al punt més alt d’un castell humà que roman ben plantat, amb els peus a terra, mentre mira al cel. Gent dura i tendre alhora. Gent treballadora i seriosa. Gent callada i acollidora. Gent que celebra les derrotes i que ha après, un cop i un altre, a tornar a campanarcomençar, a tornar a lluitar. És la meva gent, és el meu país.

El meu país ha acollit sempre a qui ve del sud càlid, de l’est desconegut, de l’oest llunya o del nord fred. Acull fins a posar en risc la seva identitat, la seva cultura, la seva llengua. Però acull. Me’n sento orgullós d’aquest tarannà, són també les nostres més profundes arrels. Situat en un corredor que podria unir continents, però al que li manquen les  infraestructures. Convertit en un gresol de cultures, religions, llengües i costums que conviuen en pau, malgrat les dificultats i les imposicions. És també el meu país.

Una terra, un país, cantat i plorat per poetes. Pintors, escultors, músics, escriptors, científics i intel·lectuals, que han posat el seu art, la seva saviesa i tot el seu amor al servei d’aquest país, el seu país, que han situat en aquest món global, però alhora profundament local. Sí, és el meu país. M’agrada asseure’m-hi sentit les ones del mar que m’acaronen l’esquena, mentre la mirada es fixa en el cim més alt, encara cobert d’un mantell blanc, mentre el pensament va amunt, terra endins, … Al cap de vall, ens trobem tot baixant d’Europa, a l’esquerra.

Advertisements

Un pensament sobre “El meu país

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s