Fa pocs dies que he acabat de llegir el llibre “Caos a les aules” del professor Antoni Dalmases. Haig de confessar que no m’ha agradat. Conté moltes veritats, però, quan les veritats van totes en la mateixa direcció, acaben amagant d’altres veritats que completarien el panorama de forma més objectiva. El que sí ha aconseguit el llibre és esperonar-me a encetar (ara que estem a finals de curs) una sèrie de reflexions al voltant del món de l’educació, una mica de portes endins. Pretenc només compartir l’experiència de molts anys de dedicació a l’activitat docent, res més. Durant 35 anys n’he vist de tots colors però, tot i així, sóc conscient que la meva realitat no és la realitat. Val a dir també, per contextualitzar degudament els comentaris, que parlo des de la perspectiva dels ensenyaments secundaris postobligatoris. És a dir, aquells que estan entre la finalització de l’ensenyament secundari obligatori (ESO) i la Universitat: especialment batxillerat i cicles formatius de grau mitjà i superior (FP). Per aquest motiu, parlo d’alumnes que es troben entre els 17 i els 25 anys en la seva majoria.
Sense pretendre cap ordre massa lògic, he pensat de començar reflexionant sobre el tema de la programació didàctica que la docència de qualsevol matèria comporta. És un tema que, dins d’aquell col·lectiu que se’ns coneix com afortunats per tenir tantes vacances, és objecte de discrepància, sovint no explicitada. He conegut excel·lents professors i professores que se senten esclaus de la programació, que consideren han de seguir caigui qui caigui i peti qui peti. De la mateixa manera que n’he conegut d’altres igualment excel·lents que pensen que això de la programació no és més que una formalitat per tal que la Inspecció estigui contenta, però que els alumnes cada curs són diferents i cal adaptar-se a cada circumstància. ser creatius i imaginatius, aprofitar les oportunitats de l’actualitat, etc…
Com visc jo aquesta qüestió de la programació? Heus aquí algunes reflexions que m’agradaria compartir:
- Crec que la programació ha de ser un treball de l’equip de professorat del departament didàctic expert en la matèria. En la mesura que, sobre el mateix grup classe intervingui també professorat d’altres disciplines, caldrà també un treball transversal, per tal de garantir no només el discurs lògic de la matèria, sinó també la seva coordinació amb la resta d’assignatures (crèdits, matèries, unitats formatives, …) a impartir en aquell grup.
- En la mesura que la programació és el resultat d’aquest treball conjunt, penso que cal respectar-la per tal de garantir la seva coherència dins d’un mateix nivell i al llarg de tota una etapa educativa. És evident però que, considerant la diversa tipologia de l’alumnat, caldrà graduar la profunditat dels continguts de cadascun dels temes que s’hi preveuen. En aquesta graduació, considero però que cal assegurar-se que només l’alumnat que adquireixi els mínims imprescindibles per assolir una titulació o per promocionar a un nivell
superior, pot obtenir una qualificació positiva. Reconec però, que sobre aquesta qüestió serà bo reflexionar-hi més detingudament en una propera entrada d’aquesta sèrie.
- Aprofito l’inici de curs per explicar la programació de la matèria que ens disposem a treballar a l’alumnat. Ho faig per dos motius, al marge de que és obligatori, el primer és per tal que disposin des del començament de tots els elements necessaris per saber què farem, com ho farem i què se’ls demanarà. En segon lloc, aprofito per fer-los veure que totes les activitats professionals, personals, empresarials, … necessiten d’una programació prèvia per tal de minimitzar-ne els riscos de fracàs que sempre existeixen.
- A mi personalment em serveix molt fer un seguiment acurat de la programació. Mai amb la intenció de tractar de complir-la costi el que costi. Ben al contrari, només per adonar-me d’aquells temes que requereixen més temps, d’aquells altres que poden passar amb menys hores de dedicació, de si ens estem avançant o endarrerit sobre allò previst, sense que això em suposi cap angoixa. És més, sovint he constatat que el curs que tinc un alumnat més treballadors i interessat, és quan més endarrerit vaig, degut a que cada tema el podem tractar amb major profunditat.
- Una qüestió sobre la que no acostumo a moure’m ni un mil·límetre respecte a allò que hi ha escrit a la programació, és en tot l’apartat que fa referència als criteris d’avaluació i de recuperació. Canviar les regles del joc a mig partit, sempre he pensat que no és lògic, tendeix a provocar situacions poc justes i a més, suposa un engany i unes falses referències per a l’alumnat.
- Valoro i tracto d’aprofitar les oportunitats d’aprenentatge que l’actualitat que vivim com a societat, com a país, en el món, etc … ens ofereix. En aquest sentit, la flexibilitat necessària sense caure en un excés d’improvisació, la considero positiva. Tot i així, no sóc del pensament que tot s’hi val, sinó només allò que troba fàcilment l’encaix dins del marc global de la programació i té clarament una vesant pedagògica i didàctica que pot afavorir l’aprenentatge i la maduració integral de l’alumne.
Bé, per avui crec que ja n’hi ha prou. En el proper “post” espero continuar amb més reflexions sobre altres aspectes de l’activitat educativa. A més … avui, només havia programat fins aquí.
Prop de l'Onyar 