Objectiu 1: aconseguir aprovar. Objectiu 2: aconseguir un títol. Objectiu 3: poder accedir a… I l’objectiu d’aprendre? Encara existeix? Ben segur que sí, però subministrat a molt petites dosis, no fos cas que … Fa temps que penso que vivim en un món de façanes, de decorats buits sense continguts. I això penso que afecta també al món de l’ensenyament. Volem aparentar que tot va per bon camí, que tenim una generació que és “la més ben preparada de la història” i … acabem fent-nos trampes al solitari. Títol = èxit, sense títol = fracàs. Per tant, cal dispensar títols a dojo. Quants quilos te’n poso?
Sé que estic exagerant. M’agrada provocar. Sé que hi ha moltes opcions d’aprendre i que hi ha joves molt ben preparats. Afortunadament en conec uns quants. Però, la generació, així com a globalitat, penso sincerament que sembla la més ben preparada de la història, perquè té més títols que mai. Però …. “Es vusca dependienta” (sic) llegia l’altre dia al vidre d’un aparador comercial. Una alumna de darrer curs del grau d’Administració d’Empreses, em deia fa un temps que no se’n sortia a l’hora de preparar una programació didàctica d’introducció a la comptabilitat, perquè no dominava prou bé “això de l’actiu i el passiu”. Podria continuar, però no cal. El coneixement des de dins, dels mecanismes existents actualment per a la consecució de títols i la superació de proves, crec que em permet parlar amb certa fiabilitat.
Algú que conegui una mica el ram pensa amb sinceritat que darrera la façana d’un títol d’ESO hi ha, en general, un contingut prou gruixut com per permetre assolir un batxillerat o un cicle formatiu amb dignitat? Estem convençuts que darrera d’un títol de batxillerat, en general, hi ha aquell bagatge cultural, científic, lògic, … necessari per posar els peus en una universitat, que ho sigui de veritat? El document que atorga el passi a un cicle formatiu de grau superior, després d’haver “superat” una prova d’accés i haver jugat llarga estona amb els percentatges, els arrodoniments i els arranjaments fins assolir la màgica xifra, ens garanteix una preparació tècnica en el camp que sigui, al nivell d’un tècnic superior?
Hi ha un problema de nivell. És un problema que comença de ben avall i es va reproduint fins als cims més alts. Assolir un nivell, en qualsevol camp, requereix un esforç. Aprendre alguna cosa que no sabem, no és fàcil, necessita dedicació i no sempre s’assoleix al nivell desitjat. Ho sé per pròpia experiència. En el meu camp docent, apareixen constantment noves tècniques, nous conceptes i nous reptes. Posar-me al dia, aprendre’n, em suposa hores i esforç. Sí, cal esforç per part de tothom:
- L’alumnat hauria de ser conscient de que matricular-se no vol dir aconseguir un títol. Cal tenir el nivell de coneixements suficient per merèixer-lo. Objectiu: aprendre. Estratègia: esforç i dedicació. Tot i així, el “fracàs” és possible.
- El professorat hauríem de treballar personalment i en equip, per donar als ensenyaments que impartim, aquell
gruix de coneixement necessaris per assegurar que l’alumne podrà continuar pujant l’escala de la seva formació. Mentre no sigui així, caldrà buscar totes les alternatives i camins possibles i si no n’hi ha, reclamar-los. Cedir és enganyar l’alumne i tirar-nos pedres al nostre propi teulat. - Les famílies, crec que tenen un alt grau de responsabilitat en l’acompanyament dels fills i filles. Un jove, un adolescent, sense un seguiment proper, amorós i rigorós a l’hora, per part de la família, és un miracle que se’n surti. De fet, sovint no se’n surt, només ho sembla.
- La societat. Sense un humus cultural que afavoreixi el treball, l’esforç i la tenacitat, com a ingredients bàsics per al triomf, no és possible convèncer a la mainada, als joves, que ells sí han de fer-ho. Intentar-ho des de les aules fa anys que és una quimera.
Els nostres joves es mereixen títols amb gruix, que pesin. Sí, ja sé que, a més, el sistema educatiu no hi ajuda. Són figues d’un altre paner. Però dins de les limitacions que sempre tindrem, no hauríem d’enganyar als joves amb paper mullat. El gruix sempre s’aconsegueix a base de capes. No descartem el fracàs com a eina de superació i d’aprenentatge, les dificultats com a trampolí per anar més amunt, els errors com element imprescindible del camí. Tot pot donar més gruix, fins arribar a aquell nivell que tothom es mereix. Diferent per a cadascú, però igualment valuós.
Prop de l'Onyar 