Ensenyar i aprendre (i 4): Treball en equip

Darrer capítol d’aquesta mini – sèrie dedicada a temes educatius. Vaig començar parlant de la programació didàctica, vaig continuar comentant tot allò que passa dins l’aula, la setmana passada vaig enfilar el tema dels títols i el seu contingut, i en aquesta darrera ocasió voldria reflexionar sobre una qüestió, al meu entendre, cabdal de la tasca educativa: el treball en equip.

Potser aquella dita castellana “cada maestrillo tiene su librillo” ha fet molt de mal. Durant anys s’ha considerat la tasca del professor com una cosa individual. El professor en front dels seus alumnes. La porta de l’aula es tanca i tot depèn de mi. Tot i la implantació en el llenguatge docent del terme “equip”, pensem en els equips docents per exemple, es continua parlant de bons professors i mals professors, però difícilment sentim a parlar de bons equips docents, posem per cas. Encara ara, la concepció de la tasca docent té un rerefons fonamentalment individual. No podria ser d’altra manera, trobant-nos immersos com estem en un mar d’individualisme que ens envolta. A vegades semblem adolescents, amb una imperiosa necessitat d’afirmació, de destacar, de demostrar alguna cosa, a nivell personal. Però crec sincerament que el nostre major o menor encert en la tasca diària com a professor, en una gran mesura està en funció del treball de l’equip. Una preciosa i delicada flor, es marcirà en poc temps enmig d’un desert.

Per això, considero que els nostres esforços haurien d’anar més encaminats a conrear tot allò que ens envolta, que no pas a mirar-nos al mirall, per veure si fem patxoca. Però, és clar, la tendència egocèntrica a la que ens aboca la societat que ens rodeja, fa que el treball en equip sigui un bé molt escàs. Sí, ja sé que els equips docents es reuneixen un cop per setmana. Però, és això treball en equip?

Per a mi, la clau del treball en equip es concentra gairebé en una única paraula: GENEROSITAT.

Generositat per deixar modelar la meva idea, per aquella idea col·lectiva que sorgeix com una possible iniciativa comuna. Ja sé que gairebé sempre estem convençuts que la nostra és la millor. Només faltaria, per això la defensem. Però arriba un punt en que, és millor cedir i adherir a una idea comuna, ni que pugui ser equivocada; que no pas mantenir-me “erre que erre” amb la meva meravellosa i perfecta idea. Potser ho és, però no servirà de res si l’aplico al marge de l’equip. És millor aplicar una cosa menys perfecta, però fer-ho conjuntament, que no pas treballar amb l’alumnat amb un munt dispers d’idees meravelloses, però cadascú a la seva. A vegades algú interpreta aquest concepte com unes ganes d’uniformitzar. Res més lluny del meu pensament. Sempre he estat un defensor de la més absoluta diversitat. Podem anar tots a una, estar d’acord amb uns objectius i unes estratègies i en canvi, aplicar-les amb fórmules força diferenciades.

Generositat en les relacions. Cadascú és com és, afortunadament. Si l’equip estableix relacions empàtiques, relacions que van més enllà de les simples aparences formals, aviat descobrirem la riquesa que hi ha en cadascú dels altres, que són diferents de mi. Fa temps vaig reflexionar, crec que en aquest mateix blog, sobre els resultats d’un estudi realitzat per una Universitat americana on es posava de manifest que els equips amb bones relacions personals aconseguien resoldre millor problemes complexes, en contraposició a equips formats per “savis” amb un nivell d’intel·ligència “superior”, però amb qualitat relacional baixa.

Generositat per compartir. La professió docent crec que té una gran dosi de creativitat, de trobar noves maneres, noves fórmules, nous materials, nous recursos. Té també un fort componen d’elaboració personal de tot allò que preparem per treballar directament amb l’alumnat. Tot aquest material és una enorme patrimoni, que sempre he considerat que ha de ser compartit, sense posar massa de relleu qui l’ha elaborat. El que interessa és si realment funciona o no. Millorar-lo, perfeccionar-lo, canviar-lo si cal. Una tasca col·lectiva. En la meva especialitat les coses són molt canviants. No és fàcil viure de renda, si es volen fer les coses com cal. Crec que qui ha treballat amb mi al llarg dels anys pot corroborar-ho, mai he considerat un material com a “meu”, de la meva propietat. Tot allò que he anat elaborant, més bo o més dolent, ha estat a disposició de qui ho ha volgut aprofitar. En molts equips aquesta és una actitud recíproca. Llavors el potencial de creativitat és creixent de forma exponencial.

Generositat per escoltar. Tenim dues orelles i només una boca. Signe inequívoc que ens han creat per escoltar el doble i parlar la meitat. En les relacions és molt important escoltar. Escoltar és aprendre i comprendre. Escoltar és aprofundir les relacions. Escoltar és aprendre a parlar sense xerrameca. Treballar en un equip on la gent s’escolta, amb la generositat suficient per compartir, intercanviar, dialogar, comprendre, col·laborar, … esdevé un treball molt menys feixuc, més agradable, més gratificant i també més eficaç i més eficient.

Amb aquestes reflexions acabo aquest mes de maig i poso també punt i final (?) a aquesta sèrie. Ben segur que en altres ocasions tornaré sobre el tema educatiu. Forma part del meu món professional. Per ara però, el curs està per acabar i hi ha altres temàtiques que esperen en el meu “disc dur”, per a continuar sent compartides.