L’acarnissament de la crisi integral que patim de fa temps, està provocant veritables estralls en grans capes de la població. L’anomenada classe mitjana està assistint atònita al seu desmantellament, gairebé a la seva desaparició. Les diferències entre rics i pobres és cada cop més lacerant, ratllant la immoralitat. El solc és cada cop més profund entre països, entre zones geogràfiques, i també entre persones. Els que, sabent-se hereus d’una situació confortable, encara esperen temorosament poder mantenir el seu estatus, mentre veuen eixamplar-se la distància entre aquells que són a l’àtic i els que ja es troben al segon subterrani, ara comencen a adonar-se que l’únic ascensor que funciona només serveix per baixar.
Una frase, sorgeix d’una societat basada en els valors líquids propis de l’adolescència, i aflora a uns llavis encara ben perfilats: No és just! Cada vegada que tenim coneixement d’un desnonament, diem: això no és just! Quan anant cap a la feina, aquells que encara en tenim, veiem persones remenant dins dels contenidors, murmurem: això no és just! Quan sabem d’acomiadaments salvatges, on la persona ha quedat relegada a una simple anotació comptable al registre de pèrdues i guanys de l’empresa, proclamem: això no és just! Quan coneixem aquell malalt que pateix més del compte perquè una austeritat mal entesa ha retardat, retallat i adulterat l’assistència sanitària que es mereix, no podem deixar d’exclamar: això no és just! I … què és just?
L’impuls emocional ens fa repetir fins la sacietat, totes les situacions injustes que copsem. Potser pensant que tot seria fàcil de resoldre si entre tots hi poséssim una mica de bona voluntat. Però una anàlisi aprofundida de les situacions, revela ràpidament que tot és més complex del que sembla. La desitjable i necessària seguretat jurídica, que impedeix l’aplicació retroactiva de les lleis, pot dificultar l’alleujament d’injustícies punyents, que ens fereixen el cor, però no ens
poden escalfar el cap. Resoldre les situacions d’uns, podria suposar violar drets adquirits per altres, sovint de forma legítima. Cal tenir cura per a no entrar en un regne de Taifes on ningú sàpiga quines són les regles del joc i si seran respectades.
Potser és que amb la legitimitat no n’hi ha prou. Potser la justícia no serà suficient. Deixant de banda que algunes lleis poden ser injustes, l’estricta aplicació de la justícia no pot garantir la igualtat i la llibertat de les persones i dels pobles. Cal la categoria política oblidada: la fraternitat. Sense aquesta, el sistema no és just, perquè no és humà. Als inicis de la història de la humanitat Caín va desnonar de la fraternitat al seu germà Abel, mirant cap a una altra banda, quan era ell l’origen de la injustícia. Recuperant el sentit de la fraternitat, superarem la justícia, tot caminant per aquella ruta que substitueix els drets i deures derivats del contracte, per l’amor, més propi de la família humana.
Darrera col·laboració a la revista Ciutat Nova (Número 147 – juny/juliol 2013)
Prop de l'Onyar 