En Gan i en Piu

En un dels meus viatges imaginaris per les selves ignotes del nostre planeta, vaig topar amb dos animalons ben curiosos. Eren amics … bé, relativament amics. Se’ls sentia discutir sovint mentre caminaven pausadament pels caminois farcits de frondosa vegetació. En Gan i en Piu, quin parell aquests …

En Gan era gros, voluminós i pesat. Caminava esvelt, però lent. Orgullós com estava de la seva grandària, aixecava el cap amb altivesa, tot mirant per sobre l’espatlla a la majoria dels animalons, companys de selva. Era el més semblant a un elefant, sense ser-ho del tot. Si per alguna necessitat inajornable, alguna vegada escadussera, prenia un xic més de velocitat del que era habitual en ell, tot el terra tremolava, mentre la majoria d’animalons corrien a posar-se a recer per por de ser envestits, per un tros de bèstia tan gros i poderós, com poc àgil.

En Piu, el seu amic, bé … relativament amic, era d’allò més murri. Petitó, fràgil i escardalenc corria com una fura per tots els racons de la selva. Costava saber on era. Passava desapercebut. En Gan vivia dies sense veure’l, però sempre, quan començava a pensar que en Piu havia sucumbit esclafat per alguna poderosa bèstia com ell, de sobte, de qualsevol forat sortia en Piu, amb aquella cara innocent i original. Un cop acabat el seu obligatori somriure, iniciava el relat de les seves darreres facècies, en les que sempre s’escapolia dels perills més sinistres. Bé, de fet, en Piu sempre hi posava una mica més pa que formatge. No és en va que era el més semblant a un petit ratolinet, sense ser-ho del tot.

Un capvespre els tenia tots dos davant i els observava. La cara d’en Gan era tristoia. De fet, sempre tenia aquest posat seriós i trist. Davant de tothom havia d’aparèixer sempre mostrant tota la seva força, la seva “grandesa” en deia ell de vegades i per això premia els llavis i arrufava el front, fins aconseguir fixar en el seu rostre uns solcs que li donaven aquest aire de tristor permanent. Fins i tot, sovint semblava no només trist, sinó també enfadat. Una combinació que feia que no tingués gaires amics. Tret d’en Piu, és clar, de qui era … relativament amic.

L’expressió d’en Piu contrastava amb la d’en Gan. El petit Piu traspuava joia per tots costats. Era alegre, obert, amable, sempre somrient, sempre disposat. Era fràgil no només per la seva petitesa, sinó també pels riscos que prenia en favor dels uns i dels altres. Vivia sent ell mateix, amb això en tenia prou. No se’l veia mai capficat. La vida semblava somriure-li sempre, tot i els ensurts, els equilibris i les ràpides curses que més d’un cop havia de fer per salvar la pell.

Arribada l’hora de les confidències, en Gan confessava amb amargor totes les angúnies i neguits per poder mantenir la seva “grandesa” que deia ell. Què n’és de feixuc ser poderós! es lamentava. En Piu, posant doble cara d’ingenuïtat, va fer una pregunta: de què et serveix ser poderós? En Gan va quedar pensarós sense saber donar resposta a una pregunta que, així d’entrada, li va semblar ben poc assenyada. Coi! va dir, tenir poder és … ser important. En Piu va reblar: Ah! ja ho entenc, en canvi jo sóc tan beneit que em conformo només en ser feliç.

Un cop apagat el foc i endreçades les fulles de palmera i els troncs que havien servit de taula per sopar, tots tres varem cercar un indret còmode per descansar. Durant gairebé tota la nit, vaig estar mirant-me les estrelles al cel, quin espectacle! Mentre en Piu dormia a cor que vols, en Gan giravoltava neguitós, sense aconseguir aclucar els seus ullassos de mirada penetrant i poderosa. A trenc d’alba, quan jo gairebé havia aconseguit conciliar el són, vaig veure com tots dos, en Gan i en Piu, iniciaven la seva passejada matinal, com dos bons amics.