Tot el cap era un clam


Concert per la llibertat 2013concert

Sí, ho heu llegit bé. Tampoc m’he deixat la “m”. Aquesta vegada, tot el cap era un clam i tot el cor un esclat. Tot el cap, amb el seu component de racionalitat i tot el cor, amb un devessall d’emocions, s’unien en un perfecte equilibri, en un clam, clar, alt, fort i serè: LLIBERTAT.

Un espectacle del tot recomanable, especialment per a aquells que viuen alimentats per una premsa presonera de la dictadura dels mercats i que no dubte, per tal d’augmentar la seva quota entre el seu públic objectiu, utilitzar aquells arguments que els seus clients volen sentir, només amb l’objectiu de vendre. Tant se val l’objectivitat o el perill de separar i malmetre la convivència. El que compte és vendre. Si per fer-ho s’ha de parlar de “delirio independentista”, en parlem. Però l’experiència de viure un esdeveniment com el d’ahir 29 de juny de 2013, no admet cap mena de dubte.

Hi vaig participar amb la família i uns bons amics. Davant nostre parelles joves diguem-ne, acabades d’estrenar. Al meu costat una parella que no passava els 40, entre ells parlaven en castellà, amb l’estelada al coll i al cor, la brandaven amb ulls brillants cada cop que algun aspecte de l’acte els impel·lia a fer-ho. Dues files més avall, un matrimoni d’ancians, agafats de la ma, vivien el concert serenament, fins al final. Darrera nostre hi havia qui anava explicant en anglès alguns aspectes del que s’anava desenvolupant a l’escenari i a l’estadi, a unes amigues vingudes de fora. Nens, mares i pares, joves, gent de mitjana edat i condició, … Una enorme diversitat generacional, cultural, lingüística, geogràfica, … de tota mena, construint l’olla a pressió festiva en que va esdevenir l’estadi blaugrana durant sis hores. Una olla a pressió que no esclata mai, sempre deixa anar el seu esbufec, fent palès que podria explotar, però s’estima més no fer-ho.

A l’escenari, un fidel reflex de la pluralitat que som. Respecte i aplaudiments per a tothom. Per qui va parlar en català, com per qui va fer-ho en castellà, en gallec, en anglès o en euskera. Joia per gaudir de tota mena de música. Molta música, però també molta cultura, poesia. La paraula, aquella arma punyent que perfora com un estilet les ments i els cors de qualsevol persona que, amb obertura d’esperit, es disposa a establir un diàleg amb aquell que és diferent.

Si us haig de dir la veritat, tenia una certa recança prèvia, per si durant l’acte es produïen insults a persones o pobles. Res de tot això. Ni a les converses de companys de seient, ni en els clams col·lectius espontanis. Mai un insult cap a Espanya. Un únic crit: INDEPENDÈNCIA. En els parlaments des de l’escenari, respecte i fermesa. Volem ser i serem. Dret democràtic a decidir com a poble. El nostre clam no és contra ningú. Volem construir lligams fraternals amb la resta de pobles d’Espanya i d’Europa. Si algú creu que m’ha de desmentir que ho faci. Jo no haig de vendre el meu producte a ningú. El que dic, és el que vaig viure.

Durant aquelles sis hores que ja han quedat gravades profundament en el nostre cor, són molts els pensaments i els sentiments que conflueixen. En tants moments, quan veia voleiar les senyeres a pocs pams del meu cap, recordava aquells concerts de fa quaranta, trenta, … anys. Tot segueix igual? Ahir, les senyeres eren poques i envellides, les estelades, moltes i noves. Només una cosa ha canviat: UN ESTEL. Sí, potser només ha canviat un estel. Un signe que expressa un camí de 30, 40, … anys. Un camí tan farcit d’incomprensions, de negacions, de faltes de respecte, de … que ens ha obligat a molts, a posar un estel a la senyera. Un estel lluminós, ple d’esperança, en l’única possibilitat que ens queda per poder construir un país que sigui el nostre. Un país on ningú ens digui què podem fer i què no; què podem ensenyar i què no, quina llengua hem de parlar i quina no; quines són les nostres prioritats socials i econòmiques, i quines no. Un país sense imposicions i nou, que ahir es va reivindicar català, sense dubte, però també un país amb valors socials, culturals, … un país on tothom hi tingui cabuda. Un país fratern i solidari. Un país que s’estructura per assolir aquella igualtat d’oportunitats per a tothom, potenciant i respectant la diversitat de cadascú.

Per això, per construir un país així, cal un primer pas: EL DRET A DECIDIR. Després n’hauran de venir molts d’altres. El camí serà llarg. També ahir el concert es va allargar fins entrada la matinada, però al final tots hi érem, potser cansats, però amb prou forces encara per encendre i aportar cadascú la seva llum.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s