La normalitat de l’agraïment


gracies“De desagraïts  l’infern n’és ple”  ens deia sovint l’àvia quan, després de rebre algun present o alguna llaminadura, no donàvem les gràcies a qui corresponia. La veritat és que no vaig entendre mai del tot el significat d’aquesta sentència, però em va quedar clar que no ser agraït és una cosa que no deu estar gens bé. Per això, poc a poc, em vaig anar acostumant a donar les gràcies. Ho he fet per compromís, algun cop amb ironia, ho he fet per no sentir la veu de l’àvia, però la major part de vegades ho he fet amb sinceritat. Un agraïment sincer trobo que crida sempre a la relació, deixa la porta oberta a la reciprocitat i procura, a qui agraeix, un efecte balsàmic en el seu ànim.

Observo però, que actualment és com si no tinguéssim temps de donar les gràcies. No parlo d’aquells números que marca el rellotge o la pantalla del mòbil, sinó d’aquell temps interior que permet aturar-nos un instant i, en aquell silenci sense temps, trobar la manera de respondre, potser només amb un mot, al do rebut. Aquell temps imperceptible, que pot crear un espai de reciprocitat.

A base de no trobar aquest punt interior d’agraïment, ens podem acostumar a viure com si no hi haguessin motius per agrair res. És la seva obligació, això és gratis, tinc dret a tenir-ho, … i tants altres arguments que poden servir per evitar l’agraïment, pensant que no cal, que és sobrer, que no hi ha res a agrair. Fem que la normalitat substitueixi l’agraïment, quan l’agraïment hauria de ser la normalitat. Potser l’agraïment és un estil de vida. Potser és una essència que amara tota la nostra persona i fa que, pronunciar-ne el mot, sigui només un reflex d’una actitud interior. Potser massa sovint ens enfoquem cap a les coses que vivim, sense prestar massa atenció a com les vivim. L’agraïment forma part d’aquest “com”.

Tenim la vida, la natura, la família, els amics. Passem per camins planers i d’altres de costeruts i perillosos, que ens ajuden a millorar. Escoltem tot tipus de sons, paraules, música, cants, silenci. Veiem paisatges, indrets, monuments, carrers, places,peto plantes, animalons, foscor, persones i patiment, que ens reforça el nostre agraïment. Contemplem pintures, escultures, grans edificis, el cel, el mar, els astres. Llegim poemes, contes, històries, informacions, declaracions d’amor i de guerra que ens empenyen a construir la pau. Convivim amb la innocència dels infants, la vitalitat dels joves i la saviesa dels ancians. Els afanys, l’esforç, el treball, el sacrifici, el plor que anuncia una nova vida. Tot motius d’agraïment. En voleu més? Cerqueu dins vostre, en trobareu un munt. I, no hem de donar les gràcies per un simple petó?

Col·laboració al darrer número de la revista Ciutat Nova (any XXV – número 148 – agost/setembre 2013)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: