El nom i la cosa

Gairebé cada dia passo diverses vegades per un indret de Girona que tothom anomena “el pont del dimoni”. De fet, actualment no hi ha cap pont i tampoc sóc conscient d’haver-hi vist mai cap dimoni. Es tracta d’un pont de l’any 1.357 que, després de l’annexió del poblet de Santa Eugènia de Ter a la ciutat de Girona al 1.963, va ser enderrocat (1.968). Era un dels signes d’identitat del poble de Santa Eugènia que aquests dies celebra la seva Festa Major i els seus veïns en continuen reivindicant la seva reposició. Sigui com sigui, avui en dia hi ha una d’aquelles anomenades rotondes que regulen el tràfic i on la prioritat per entrar-hi està en funció de la velocitat en que s’hi entra i de les penques que s’hi posa. És ben bé que el nom no fa la cosa.

Trobo que avui en dia hi ha molts noms que no s’adiuen amb la cosa i moltes coses que no s’adiuen amb el nom. L’àmbit de la vida política ens en proporcionaria tota una enciclopèdia d’exemples. Em centraré només en un que em sembla especialment punyent i actual. En boca de qualsevol polític que se les vulgui donar de tal, hi trobarem sovint la paraula diàleg. Ai las! Però com que el nom no fa la cosa, en el fons, generalment volen dir negociació. En una negociació la part més forta acaba imposant les seves condicions a la part més feble. Però el diàleg és una altra cosa.

El diàleg és sempre horitzontal, és a dir, entre iguals. Per això, el diàleg, no pot ser mai només una façana externa, sinó que té un fort component d’experiència interior. Cal ser capaç de buidar-se de totes aquelles riqueses que tenim i que ens semblen la totalitat única de la visió de les coses, per poder donar cabuda a la visió que en té l’altre. No per oblidar les nostres, ni tampoc per fer-ne una barreja, sinó per posar-nos a la pell de l’altre, comprendre’l fins a estimar la seva visió de les coses i així ser capaços de caminar junts, fraternalment, tot i continuar tenint una interpretació de les coses i del món ben diferent. I és que el diàleg no intenta convèncer. El diàleg parteix de l’amor per l’altre, no és excloent, no busca imposar una veritat, que sempre és parcial, sobre una altra. De fet, només busca poder caminar junts, construir junts, conviure fraternalment, tot i ser radicalment diferents. Us sembla poc?

Aquest estiu, a la Seu d’Urgell, en el marc de la Mariàpolis que organitza cada any el Moviment dels Focolars, va tenir lloc una veritable experiència de diàleg. El nom de l’esdeveniment ja ho indicava: Diàleg a 360º. Imagineu gairebé 800 persones de totes les edats i provinents de tota la geografia de l’estat espanyol, convivint durant cinc dies i a més, afrontant temàtiques no gens fàcils, com l’economia o la crisi Catalunya – Espanya. És evident que no es tractava d’un congrés teòric on s’especula intel·lectualment sobre els temes plantejats, sinó de tota una escola de vida. Un comunicat final on es recull l’essencialitat del diàleg en el desenvolupament de cada persona, el compromís d’assumir la diversitat com un riquesa i no com un problema, la necessitat d’escoltar la subtil veu interior, l’empeny a veure el conflicte com una oportunitat de diàleg i la voluntat de tenir la llibertat per expressar i escoltar les conviccions pròpies i també aquelles que són diferents per esdevenir uns veritables “artistes del diàleg”, és una plena demostració que el diàleg de veritat, és possible.